Us deixo les meves declaracions respecte l’editorial conjunt publicat avui a 12 diaris catalans en defensa de la dignitat de Catalunya. Les he fet aquestes declaracions en el marc de la cloenda del setè congrés de la Federació de Serveis Públics del sindicat. Considero que aquesta inèdita iniciativa demostra “la maduresa dels mitjans de comunicació catalans” i alhora proposa que les organitzacions sindicals, civils i socials catalanes facin un “acte unitari” en defensa de l’Estatut. El Tribunal Constitucional ha de saber que Catalunya “se sent agredida”.

Un Pla Estratègic per a les Terres de l’Ebre. Això és el que cal i amb celeritat. Sembla que el govern de la Generalitat va entendre el missatge que va arribar des del sud de Catalunya en forma de multitudinària manifestació a Tortosa. I sembla que també va entendre que era un missatge urgent. La crisi de Lear ha estat, com diuen en argot aeronàutic, el punt de no retorn.

La situació és greu, molt greu, i cal que el govern articuli una sèrie de propostes clares, concretes i, sobretot, coordinades que ataquin el problema de la desertització industrial que pateixen les comarques de l’Ebre. Sembla que el propi president de la Generalitat ha agafat el toro per les banyes i s’ha posat al front dels consellers directament implicats per oferir una resposta que doni esperances als treballadors i les treballadores que ara veuen amenaçada la seva feina i en perill el seu futur.

El govern ha de centrar els seus esforços en la creació d’ocupació, enfortint amb mesures de xoc el teixit industrial que subsisteix a la zona, com ara el sector del moble, i crear les condicions per atreure inversió productiva que es materialitzi en ocupació de qualitat.

La reunió amb el govern permet tenir certes esperances de futur. Caldrà, però, esperar el resultat de la negociació que tot just iniciarem, per concretar aquest Pla Estratègic, perquè esdevingui realment un full de ruta. Tant des del punt de vista de la formació, com del sòl industrial com de les infraestructures, sense deixar de banda el teixit productiu instal•lat que ha de ser també motor de creació d’ocupació avui, així com de la nova que es creï.

Tants anys d’abandonament de les Terres de l’Ebre no permeten esvair els dubtes raonables que tenim. No obstant, serà bo comprovar que aquesta vegada sí que el govern respon i de les paraules boniques i les bones intencions passa a l’actuació eficaç que rescati de l’emprenyamenta, el desànim i la desesperança la gent de l’Ebre.

A les Terres de l’Ebre, el sentiment d’abandonament creix inexorablement. I la crisi a LEAR no ha fet sinó abonar el convenciment històric que aquelles contrades de Catalunya queden massa lluny de les prioritats econòmiques de cadascun dels governs que s’han anat succeint. Que la distància geogràfica es tradueix en insensibilitat política.

Va caure el tèxtil, ara les empreses vinculades als components per a l’automoció, per no parlar de l’agricultura. Aquest any, gran part dels productors de cireres les han hagut de deixar als arbres. El preu que pagaven no cobria ni tan sols el cost dels recol·lectors.

Cal que el Govern de la Generalitat miri cap al sud. Que hi miri d’una vegada, i que faci alguna cosa més que comprometre paraules. Cal decisió. És necessari que les administracions, en col·laboració amb els agents socials i econòmics, desenvolupin un pla valent, potent econòmicament i amb visió, que permeti assegurar el futur de les comarques de l’Ebre. Un pla que comprometi inversió i sigui capaç d’atreure projectes empresarials que creïn ocupació de qualitat. Les Terres de l’Ebre estan molt emprenyades i amb raó. Així ho van demostrar dissabte passat en una de les manifestacions més importants que han protagonitzat els treballadors i les treballadores de l’Ebre en molts anys. Més de 16.000 persones vam recórrer els carrers de Tortosa per cridar contra el tancament de la Lear i per exigir un compromís de futur per part de les administracions amb aquell territori deixat de la mà de Déu i cada cop més emprenyat. Perquè la LEAR no és més que la crònica d’una mort anunciada. Mai l’empresa ha volgut comprometre’s realment amb la plantilla; mai no ha volgut apostar pel manteniment del producte perquè en altres països en traurien més beneficis; mai no ha cregut en les potencialitats de la gent de l’Ebre. I la Generalitat li ha posat fàcil. Cal dir-ho. Sense un pla sòlid; sense exigències sobre la taula; sense la pressió dels polítics embrancats en altres cuites, la LEAR ha tingut tots els marges per fer la seva, i l’ha fet. Ara tan sols plou sobre mullat.

La UGT de Catalunya es deixarà la pell perquè els més de 500 treballadors i treballadores de la planta no quedin a l’atur. Però també ens la deixarem per evitar que el sector del moble de la Sènia gaudeixi d’una oportunitat real que es complica per moments, mentre el Govern sembla bloquejat i sense una resposta real, rigorosa i valenta.

Dissabte vam exigir una reunió urgent amb el president de la Generalitat per abordar la greu situació de LEAR i de les Terres del l’Ebre. És dimecres i encara no tenim notícies del Govern.