Sincerament. Això ha acabat molt millor del que m’esperava. I tinc la sensació que ningú o gairebé ningú s’ho podia pensar, després de dos anys de dura negociació estatutària i d’un any de retard en la seva aplicació. El nou acord, anunciat el cap de setmana passat, i concretat en termes de xifes i model al llarg d’aquesta setmana, ha trastocat absolutament les posicions polítiques, així com les perspectives i les expectatives de cadascú. El govern treu pit. Amb humilitat, però en treu. I val a dir que té motius. I l’oposició de Convergència i Unió ha de recomposar les files, després d’un resultat imprevist i d’alguna sortida de to inicial, que ha estat convenientment modulada pel propi Artur Mas, amb molt més sentit de país.

Sigui com sigui, el nou finançament obre les portes a la satisfacció. El resultat es prou nítid com per esvair la por a un debat interminable i incomprensible al voltant de la xifra i el model. En ambdós casos, la foto final és positiva. El 2012 consolidarem uns ingressos extres d’entre 3.600 i 4.000 milions d’euros. Però el més important és que s’ha definit un sistema de finançament que ajusta la solidaritat fiscal de Catalunya amb la resta de comunitats i manté el nivell de retorn en inversió per càpita per damunt de la mitjana espanyola: de justícia!!! Ara, la nostra solidaritat ha quedat fixada i explícita: cada català i cada catalana aporten 18 euros a la resta de comunitats autònomes. Paguem 121 euros i ens retornen 105. El model és molt més transparent que els anteriors, revisable anualment i es fonamenta en la població, primant el nombre d’habitants i també l’esforç fiscal de cada autonomia.

Un èxit dels negociadors, amb el conseller d’economia, Antoni Castells, al capdavant. Llàstima que hem hagut d’esperar massa i, en aquest camí, és possible que la distància simbòlica entre Catalunya i Espanya s’hagi ampliat. Fóra bo que ara es recuperessin els ponts malmesos. Però serà difícil, perquè la intifada anticatalana que ha desfermat el Partido Popular no ho posarà tampoc fàcil. La Comunitat de Madrid, beneficiada històricament pels ingressos derivats de la seva condició de capital d’Espanya i l’atractiu que això suposa també en el terreny econòmic –les principals empreses resideixen fiscalment a Madrid, encara que produeixin a qualsevol altre llloc–, es queixa sense raó, mentre para la mà per rebre els diners extres que l’Estat ha posat damunt la taula. En tot cas, és correcte que el govern de la Generalitat mantingui la seva cohesió interna. I també que, amb generositat per cada banda, Convergència i Unió no surti d’aquest consens de país. Al capdavall, la seva aportació en el procés de reforma estatutària ha estat importantíssima i també ha fet notables aportacions en relació al model del finançament. Superar finalment aquest debat seria la millor manera de començar, d’una vegada per totes, a discutir sobre els elements més tangibles i que els ciutadans i les ciutadanes perceben com a molt més pròxims i rellevants en la seva vida quotidiana. I més ara, en aquesta situació de greu crisi econòmica.

És per això, que la UGT de Catalunya dedicarà tots els seus esforços a exigir que aquest èxit en el finançament, que ens reportarà recursos importants, es projecti cap als catalans i les catalanes en forma de milllora de les polítiques socials i de protecció de les persones: sanitat, educació –en especial la Formació Professiona–, serves socials, llei de dependència…

I que s’inverteixin també en la transformació del nostre model de competitivitat. La nostra economia, el nostre teixit industrial, no necessiten reformes laborals que abarateixin l’acomiadament i precaritzin la contractació. Necessiten inversions productives en la modernització dels nostres principals sectors, en innovació i recerca, en la producció d’alt valor afegit, en la inversió d’infraestructures de país que contribueixin a la nostra competitivitat.

Sense treure cap mèrit a ningú, val a dir que el difícil comença ara.

Publicat a El Periodico

D’aquí uns dies sembla que arribarà al final la negociació sobre el finançament de Catalunya. Una discussió que ja dura massa i que ha deixat extenuats, sens dubte, els seus protagonistes. Però, sobretot, el conjunt de ciutadans, que no hem entès per què eren tan insalvables les dificultats per arrodonir un pacte que, d’altra banda, havia estat santificat per Catalunya en forma de llei orgànica de l’Estatut i posteriorment ratificat pel vot favorable de la majoria de catalans. El que hauria d’haver estat un bon encaix polític i simbòlic entre les aspiracions d’autogovern de Catalunya i l’adveniment d’una Espanya de vocació plural i diversa s’ha transformat al final en un estira-i-arronsa tàctic entre els governs de Catalunya i Espanya.
Ha de quedar ben clar, però, que no reparteixo les culpes a parts iguals. Ni de bon tros. Les demandes de Catalunya, expressades a l’Estatut vigent, innecessàriament retallat en el procés parlamentari a les Corts espanyoles i encara sota l’amenaça de l’espasa de Dàmocles del Tribunal Constitucional, eren i són completament raonables. La urgència d’elevar el llistó competencial de Catalunya i construir un model de finançament just i suficient que assegurés les bases econòmiques per al desenvolupament del nostre país, tot mantenint la solidaritat amb aquelles comunitats autònomes amb menys recursos, però amb drets idèntics, és una fita inajornable. Calia, doncs, obrir el debat estatutari, encara que molts ara en neguin la idoneïtat política, i obrir també el front sobre un nou finançament que redreci situacions excessivament consolidades per la inèrcia egoista i miop d’un sistema gens sostenible de repartiment dels recursos econòmics al conjunt de l’Estat. Un reconeixement que cal adjudicar al president Pasqual Maragall. Ha faltat, però, unitat política –no social– a Catalunya, i sensibilitat estratègica a Espanya. El que va començar amb bones dosis d’il·lusió i lleialtat, al final s’ha vist enrarit per la desconfiança i el càlcul electoral. Ha faltat generositat per arribar al consens polític a l’hora de mantenir el front català i ha sobrat estratègia partidista.

Però ja no és qüestió de lamentar-se per allò que podria haver estat i no va ser. Tot indica que estem en el tram final de les negociacions. És l’hora de la veritat. El moment en què s’han de tancar els últims serrells i presentar públicament el resultat d’aquest llarg procés. I molt em temo que serà difícil d’analitzar el balanç final. Em preocupa que, de la mateixa forma que hem viscut un procés excessivament sincopat i poc transparent, ara ens toqui viure una posada en escena escassament clarificadora.

No puc, però, deixar de manifestar el meu neguit per l’excés d’importància que al llarg de tots aquests mesos ha obtingut la xifra del finançament. Aquest protagonisme, segurament lògic i raonable, en la mesura en què suposa la representació més tangible de les nostres reivindicacions econòmiques, està eclipsant allò que al meu entendre és veritablement substantiu: el model.

No obstant, molt em temo que es parlarà més de la xifra que no pas de la fórmula de finançament, encara que aquesta és el que realment aportarà sentit, estabilitat i futur a aquest tortuós procés de reforma estatutària.

Els sacrificis i el desgast que ha patit Catalunya en clau de política interna, però també en la projecció de la seva imatge arreu d’Espanya, no hauran tingut cap valor si no assolim un model que realment ens faci servei. La combinació d’un sistema vinculat a l’esforç fiscal és raonable, però és fonamental que, a la vegada, es consagri el principi d’ordinalitat. És a dir, que l’esforç de la nostra solidaritat no representi necessàriament que Catalunya disposa de menys recursos per càpita que la mitjana de les comunitats autònomes. Per sota d’aquelles que són perceptores precisament dels fons que es generen al nostre país.
Això no és esforç solidari, això és subvertir principis bàsics de qualsevol sistema fiscal modern i posar en perill el creixement de Catalunya i el seu manteniment com a motor econòmic d’Espanya.
Si aquest model no és capaç de reflectir aquest principi bàsic el debat haurà resultat del tot estèril i els ciutadans no ho entendran.