Les eleccions europees han significat un avanç important de la dreta, fins i tot l’ultradreta a la Unió. No són bones notícies. Guanya l’Europa del capitalisme, del mercantilisme. L’Europa que no creu en ella mateixa ni en les seves possibilitats socials i polítiques en el nou escenari mundial, com a referent després de la crisi.

El nou estil del president Obama, principalment en matèria econòmica, no anirà acompanyat del mateix impuls per part del Parlament europeu. La nova política internacional del president dels Estats Units es trobarà amb una Europa sense fe en ella mateixa, embolicada en el seu bucle i més pendent de les lògiques locals que no pas d’impulsar amb fortalesa la construcció d’un espai polític i social que sumi identitats diverses en un projecte comú. L’activació de la societat nord-americana en política, darrere del YES, WE CAN, troba el seu contrapunt en una abstenció històrica dels ciutadans i les ciutadanes del vell continent, que han estat expulsats de la il•lusió per una idea que ha estat un dels més potents relats polítics des de la fi de la Segona Guerra Mundial.

I d’això se’n beneficia la dreta, però la culpa és de l’esquerra. Allunyada de cap voluntat de reforçar el seu perfil social, de parapetar el model d’estat del benestar, que tanta estabilitat, progrés i futur ha donat, s’ha deixat robar la cartera en mans dels think tanks del liberalisme econòmic, del conservadorisme ideològic, fins al punt d’aparèixer davant l’electorat sense un discurs clar ni coherent, d’aparèixer davant de les seves pròpies i necessitades bases socials com la garantia dels seus interessos.

Som Europa, però simbòlicament ens queda lluny. Perquè votem un parlament i no un candidat a la presidència de la Unió. Perquè les candidatures estan plenes de polítics que acaben ocupant un lloc a l’eurocambra quan sembla que el seu recorregut local s’ha exhaurit, al menys aparentment. Perquè en el debat, l’única referència a allò que es cuina a Brussel•les són els estels de la bandera europea que il•lustren la propaganda electoral, però en realitat tothom està buscant el rèdit polític en clau estatal o nacional.

Perquè tan sols es ven brutícia i desqualificació, en lloc d’il•lusió, esperança i seguretat en el futur. Perquè en aquesta crisi mundial, el nostre continent encara no ha dibuixat el seu perfil propi. Perquè amb 27 països, de tradicions europeistes i interessos tan diferents, és materialment impossible fer alguna cosa més que un macroespai de transaccions econòmiques. Perquè, potser ja no hi ha ningú que hi cregui realment.
Si és així, tenim un problema. Un d’aquests que va molt més enllà de les anàlisis miops vinculades al tacticisme polític i a la recerca de culpables únics o èxits abans d’hora.

Tenim un problema: Europa s’està quedant sense el seu propi relat. Fins i tot, sense la seva essència, sense la seva veritable raó de ser i per la qual va néixer, com a projecte polític, no tan sols econòmic.
Espero equivocar-me. Però, no veig una veritable anàlisi de l’abstenció, de les seves causes. No veig voluntat d’esmena per part dels partits que l’endemà de lamentar-se per les dades de participació, tornen a mirar-se el melic com si res no hagués passat. Estem perdent molt pel camí i no hi ha marge per la política, com s’acostuma a dir, en majúscules. Ningú està disposat a deixar de banda els seus propis interessos per reforçar les institucions.

I aquesta mancança de generositat, acompanyada per una absència de lideratges polítics sòlids, il•lusionants, que generin esperança i ens tornin a fer confiar en tot allò que ens ha obert el camí del progrés, pot ser letal.