El Grupo Zeta, grup editor d’El Periódico de Catalunya, ha presentat un expedient de regulació. I més enllà de la qüestió purament laboral, que no és poca cosa, s’obre el debat sobre la dimensió empresarial dels mitjans de comunicació en contradicció amb la seva funció social.

Si els informadors i les informadores són els garants, per la seva professionalitat, de la llibertat d’informació i el dret a rebre informació veraç, aquí tenim un problema. I no és altre que el que té a veure amb les condicions de qualitat en què s’exerceix aquesta professió. La qualitat no està tan sols vinculada amb el nombre de treballadors necessari per a desenvolupar una tasca, ni amb la seva qualificació, que també. La qualitat, en els temps que corren, es veu afectada per les condicions laborals en què es desenvolupa la tasca periodística.

Això em permet dir que avui en dia la llibertat d’expressió es defensa en el terreny de les relacions laborals. La coacció sobre els informadors dels vells temps ara s’exerceix en forma de contracte i salari precaris i jornada interminable. No és fàcil dir-ho i molt menys que els mitjans de comunicació se’n facin ressò (per raons òbvies, o no), però la precarietat s’ha instal·lat de forma brutal en els mitjans de comunicació.

Els mitjans locals, les ràdios, els digitals, la premsa gratuïta, la producció audiovisual, i ara les grans capçaleres del periodisme escrit. El conjunt del sector està sotmès a una forta pressió. En aquesta situació hi ha raons estructurals de canvi en el sector amb l’impacte de les noves tecnologies que han transformat radicalment les rutines productives i han modificat també els hàbits de consum de la informació i les raons de caràcter conjuntural, com la baixada de la inversió publicitària en plena crisi econòmica i financera mundial.

Sigui com sigui, les empreses de comunicació han obert la porta a la reestructuració que no afecta tan sols al periodista treballador, sinó al periodista garant de la informació de qualitat com a indicador de qualitat democràtica d’un país. Per tant, ens afecta a tots. També als sindicats. El nostre model de representativitat sindical derivat de la competència electoral és sa i genera dinamisme en les organitzacions sindicals. No obstant això, en aquest sector, petit pel seu nombre de treballadors si el comparem amb qualsevol altre, però estratègic des del punt de vista de la seva rellevància social, necessita ara més que mai una resposta unitària del sindicalisme. Estic convençut que la força dels treballadors de les empreses de comunicació en general, i dels periodistes en particular, es multiplicaria si existís un únic referent sindical. Un referent que fos capaç, sobretot, d’escapar de temptacions corporativistes i entengués que representar els professionals de la informació, a més a més de protegir l’exercici lliure del periodisme, també és defensar la qualitat de les relacions laborals, si és que avui en dia es poden separar aquests dos elements.