Les organitzacions patronals han iniciat la contraofensiva salarial. Amb càrrec a la crisi econòmica global, determinats dirigents empresarials ja estan situant, sense subtileses, la necessitat de congelar els sous. A la pràctica significa abaixar-los, perquè els treballadors perdran poder adquisitiu. No ho farem. Si han pensat que en la nostra estratègia en la negociació col·lectiva ens plantejarem l’intercanvi històric: moderació salarial per estabilitat de l’ocupació, van ben equivocats. En primer lloc, perquè aquest binomi, en la teoria ben equilibrat, ha implicat en realitat que el creixement econòmic del nostre país ha estat possible gràcies a l’esforç dels treballadors, que vèiem com els beneficis empresarials incrementaven sense redistribuir els guanys de la productivitat. I en segon terme, perquè no és moral ni ètic demanar que siguin els salaris que entomin la crisi quan, com tothom reconeix, no han estat la causa de la situació actual. No tinc cap dubte que l’eficàcia de la nostra campanya “Cap conveni per sota de 1.000 euros” ha estat eficaç. En el terreny simbòlic hem situat una fita assolible, per la qual moltíssima gent s’ha mobilitzat, i en el terreny pràctic s’han signat convenis molt significatius que converteixen aquesta aspiració en pura realitat. Era clar que alguns dirigents patronals i determinades empreses havien de reaccionar. I ho han fet.

En aquest sentit, és absolutament escandalós que Sony s’afanyi a promoure el debat dels salaris, si tenim en compte que els treballadors i les treballadores de la planta que té la multinacional japonesa a Viladecavalls cobren un sou de 1.200 euros, cap meravella. És veritat que és de les poques companyies que tenen un centre tècnic de desenvolupament de producte. És impresentable, però, que la seva aposta a Catalunya per la innovació, després l’aprofitin a Bratislava per qüestió de costos laborals. Els salaris no poden ser l’excusa i menys tenint un producte final al mercat. Els compradors poden reduir despesa i allargar la vida de les seves pantalles de televisió o bé, i passa cada cop més, triar marques que competeixin en preus, però també en responsabilitat social.   És per això que no acabo d’entendre l’interès que ha tingut aquesta multinacional a aprofitar el viatge del president Montilla al Japó per llançar l’amenaça dels salaris, quan és un tema que fa tres mesos que s’està tractant al si de l’empresa. L’únic que ha aconseguit és distorsionar de forma grollera el viatge del president de la Generalitat. Un viatge que tan sols havia de servir per traçar ponts de contacte, diàleg i col·laboració entre l’Administració Montilla i les institucions polítiques i empresarials nipones, l’han convertit, perillosament, en un presumpte fracàs. Utilitzant l’agenda presidencial des de Sony a Catalunya, lluny d’aparèixer com una empresa implicada amb els treballadors-consumidors del mercat català, es mostra com una companyia sense escrúpols, capaç de posar en entredit la principal instància de govern del nostre país, mentre el Japó feia d’amfitrió d’una acció proactiva amb l’objectiu d’establir les condicions per a consolidar les inversions actuals i promoure’n de futures.

Publicat a El Periódico de Catalunya

Ho sento molt per als amants del políticament correcte, però no em vull estar de dir-ho. Ara, que el que està de moda és posar en dubte la seva professionalitat i convertir les comissaries en una mena de Gran Hermano policial, a on els concursants són, precísament els encarregats de vetllar per la seguretat de tots. És bo implementar les màximes eines de control i vigilància per a prevenir possibles excessos. El que no és de rebut és col•locar el punt de mira constantment a sobre dels Mossos d’Esquadra, que és un dels cossos de la policia més ben valorat pel conjunt dels ciutadans.

Tampoc no em puc estar de dir que això és així gràcies a la professionalitat dels agents, al seu compromís amb la societat i a la seva eficàcia policial. És una veritable llàstima, però, que tot aquest capital quedi sepultat sota la lletra d’una sentència que costa d’entendre. La condemna a 6 anys de quatre agents per tortures afectarà la moral i l’autoestima de tot el col•lectiu que ha de sortir al carrer cada dia i enfrontar-se a tot tipus de situacions.

Almenys, alguns responsables polítics ja han entès que en les qüestions relacionades amb el cossos i forces de seguretat de l’Estat és millor no freqüentar gaire els mitjans de comunicació. La seva tasca és molt més rellevant quan la presideix la discreció. El problema vé quan algunes persones, absolutament encantades d’haver-se conegut i orgulloses de la seva posició social i el seu èxit professional, es pensen que no han de bufar en un control d’alcoholèmia, ni pagar una multa per excés de velocitat. Doncs a mi ja m’agrada que tots passem pel mateix sedàs. Això vol dir seguretat i garanties per a tothom, també per als agents. La seva feina és difícil i una societat democràtica i madura com la nostra els ha de fer confiança, els ha de donar suport . I l’administració ha de protegir el seu prestigi, més enllà d’ideologies i conjuntures polítiques.