La conjunció d’aquestes dues paraules sembla totalment estimulant per un sindicalista, de fet, per a qualsevol persona que es defineixi com a progressista. A Catalunya, des d’ahir, el que ha estimulat i estimularà seran comentaris, càbales, anàlisis i exercicis de càlcul de tota mena.

Mes enllà del valor indubtable que puguin representar en el rànquing de les primeres vegades o les ocasions històriques, el nomenament de Carmen Chacón com a ministra de Defensa i de Celestino Corbacho com a titular de la cartera de Treball i Immigració s’hauran de jutjar amb el temps i en funció no de la imatge optimista d’un instant, sinó del resultat de la seva gestió.

Als ciutadans i a les ciutadanes, al cap i a la fi, no els importa si el pes del PSC ha estat reconegut o si ho ha estat més el dels socialistes andalusos. El que és important per a la immensa majoria de nosaltres serà l’èxit en la consecució dels reptes que aquest país té plantejats.

I val a dir que ambdós dirigents tenen una bona base per a desenvolupar una bona feina. Carmen Chacón comença a dibuixar un perfil de política transversal, eficaç i excel·lent comunicadora. El seu tarannà serè i conciliador serà un bon conseller al capdavant d’un ministeri que manté de forma permanent el compromís amb la millora de la seva connexió amb la ciutadania espanyola, a la vegada que es projecta externament en la construcció d’una força militar europea amb un rol actiu en la defensa i l’extensió dels drets humans, la llibertat i els valors democràtics. La derivada internacional del Ministeri de Defensa també suggereix la incorporació d’aquest valor en l’intens currículum de la ministra.

Però, per raons òbvies, és Celestino Corbacho qui, des del punt de vista sindical, concentra el meu interès immediat. I vull dir que el seu nomenament ha estat sorprenent, d’una banda, i de l’altra ha tingut un efecte tranquil·litzador. M’explico. No revelo cap secret si dic que Corbacho no és un especialista en el camp de les relacions laborals, ni en el del dret del treball. No obstant això, la seva magnífica trajectòria municipal el converteix en una mena de polític d’aquells que no tenen por per la presa de decisions, saben del valor afegit del diàleg i l’acord, perquè l’ha practicat, i té la seguretat d’aquells que saben a on van. Certament que aquestes capacitats el faran connectar amb els agents econòmics i socials. Malgrat tot, i per pura prudència sindical, caldrà esperar a conèixer el seu full de ruta i el del govern en aquesta matèria, per confirmar o no aquesta expectativa generada.

En qualsevol cas, i perquè no sigui dit, des de la UGT de Catalunya ens hem afanyat a obrir el capítol del recordatori de les promeses. I cal que el nou ministre de Treball i Immigració sigui conscient que l’Estatut de Catalunya contempla el traspàs d’aquestes matèries a la Generalitat de Catalunya. I que serem exigents en la mesura que, de la mateixa forma que en clau municipal, determinades polítiques es desenvolupen amb més eficàcia des de la proximitat.

El ministre Corbacho té també altres reptes. D’una banda, la resposta als efectes que tingui la desacceleració de l’economia sobre l’ocupació, en especial el sector de la construcció. Però, també la reducció de la precarietat en la contractació, la lluita contra la sinistralitat laboral i la gestió de la immigració en un context factible d’increment de l’atur.

Aquests objectius tindran molt a veure amb els reptes del nou ministre d’Indústria, Comerç i Turisme, Miguel Sebastián. Reptes que estan relacionats amb la transformació del nostre model productiu, basat fins ara en els salaris baixos i en la producció d’escàs valor afegit, que col·loca la nostra economia en situació de feblesa per afrontar la desacceleració. El nou ministre haurà de trobar els instruments i teixir els consensos per assolir aquesta fita inajornable. El nostre model de creixement ha de canviar i ho ha de fer des de la base de l’aposta per la indústria de qualitat i la innovació i no, com fins ara, amb càrrec als salaris.

Tant de bo l’èxit els mostri els seu millor somriure. Serà l’èxit de tothom.

Tal i com s’estan posant les coses amb aquesta sequera històrica, no seria estrany un decret que prohibís que ningú portés ous a les clarisses per allunyar el perill de pluja el dia d’un casament, una comunió, un concert de festa major o la final d’un important partit de futbol al barri.

Bromes a banda, els ciutadans i les ciutadanes de Barcelona ens estem començant a posar nerviosos. La paraula transvasament des de la batalla hídrica de l’Ebre sembla maleïda. Ni tan sols quan no hi ha més remei que utilitzar-la per descriure una aportació temporal de recursos d’una conca a una altra per abastir l’ús de boca bàsic, que és el que reclama fer el govern català. Cal la interconnexió que converteixi les conques en un sistema que permeti canalitzar els recursos de nord a sud i, al contrari, si la situació ho fes necessari.

Mentrestant, la situació es kafkiana. Els regants de les terres de ponent que es neguen a la connexió del sistema, ni tan sols de forma temporal, a l’espera que s’acabi la planta dessalinitzadora de El Prat de Llobregat, que solucionaria el 25% de les necessitats de l’àrea metropolitana de Barcelona. El govern central que s’oposa a aquesta solució per raons de càlcul polític. Sense voler analitzar més del que toca, és clar que el president Zapatero ha caigut en el parany de la dreta valenciana, murciana i també l’andalusa, que s’afanyarien a retreure-li l’aplicació d’un doble punt de vista, a favor dels interessos dels catalans. La portaveu d’aquest despropòsit ha estat la vicepresidenta del govern, Maria Teresa Fernández de la Vega, que ha despatxat la qüestió amb una manca de sensibilitat sorprenent. Trobo que al govern de ZP li aniria millor si no es deixés segrestrar tan sovint per l’argumentari que emana de la seu del PP al carrer Génova de Madrid. No sé si guanyaria vots a València, a Múrcia o a Madrid, però potser serviria per a dignificar els centenars de milers de vots de catalans i catalanes que hi van a anar, perquè aquells no tornessin.

El pitjor de tot, però, serà si els grans partits de Catalunya no tenen la generositat ni la visió de posar-se d’acord. Els ciutadans i les ciutadanes valorarem prou el que faci el govern per trobar la solució, però també recordarem el paper que jugui l’oposició de Convergència i Unió. És legítim que aprofiti les febleses i les contradiccions d’un govern, però no quan del que es parla és d’una situació extrema com la que viurem els 5 milions d’habitants de Barcelona, si no comença a ploure. I s’hauria d’evitar el drama mediàtic dels vaixells arribant al port carregats d’aigua. Seria un cop fortíssim pel nostre prestigi i tindria també un impacte negatiu per la dimensió turística de Barcelona i Catalunya.

Ara cal que tothom faci la seva feina, perquè l’aigua arribi a les aixetes. Nosaltres, els ciutadans i les ciutadanes, ja hem fet la nostra. A Barcelona, el consum d’aigua s’equipara a l’estàndard dels països europeus que fan un ús més responsable dels recursos hídrics. I la paguem al preu més car d’Espanya.