Ja es veia a venir que la immigració es convertiria en un dels principals arguments de campanya. I també que el Partido Popular en faria ús i abús, de la qüestió. Els de Mariano Rajoy la valoren com una oportunitat per ampliar les seves fronteres, cada cop més encotillades, i pescar electors, genèticament socialistes, ara preocupats per la creixent presència de persones immigrades al nostre país. Com dic, cap sorpresa. El que sí que m’ha sobtat, i de forma agradable, és la resposta que el PSOE i el president Zapatero han plantejat davant l’envit demagògic dels populars. Zapatero ha tingut el coratge polític de confrontar en aquesta matèria tan sensible, des dels valors i des de la ideologia. Lluny de retreure’s davant l’alarmisme d’arrel xenòfoba de Rajoy, el president parla d’integració, drets i igualtat d’oportunitats. Podria haver plantejat un debat tàctic basat en la contundència legal contra els immigrants dolents que es colen en pastera o en avió, però de forma decidida i valenta ha sortit a camp obert tractant aquestes persones de treballadors i treballadores que vénen a cercar el seu futur i els dels seus fills, tal i com vàrem fer nosaltres no fa gaires dècades. I li agraeixo personalment. No sé si serà bo o dolent per als interessos electorals del PSOE –l’eficàcia demagògica del PP és coneguda i temuda-, però almenys hauran mantingut el pols amb dignitat, sense cedir en el terreny de la seva pròpia identitat com a partit que ha de defensar els més desfavorits. És clar que no és un debat fàcil per a cap govern, per aquest motiu és encara més destacable l’honestedat amb què Zapatero afronta la qüestió. És més, crec que aquest plantejament pot acabar descol·locant el PP i definint el seu perfil cada cop més pròxim a Le Pen a França o al difunt Pim Fortuyn a Holanda. I aquesta no és una bona targeta de presentació. D’altra banda, espero que prenguin bona nota molts alcaldes i alcaldesses del PSOE que, tenint des de la proximitat l’oportunitat de lluitar contra els mites urbans que envolten la immigració, s’estimen més fugir d’estudi sense lliurar el combat dels principis des del seu lideratge polític i social.

Més enllà de la immigració, que desgraciadament ha esdevingut el camp de proves de la barroeria de la FAES com a think tank de l’aznarisme, és indubtable que l’economia també animarà el debat. Descomptat el globus Pizarro, que el vicepresident Solbes es va encarregar de desinflar, els populars s’aferraran a l’increment de la inflació i a la destrucció d’ocupació. I sens dubte, són dades negatives. Però, farien bé de trobar els culpables a l’entorn dels que fixen els preus, que en la immensa majoria dels casos no és el govern. Si descomptem l’efecte dels salaris, per excessivament moderats i sobretot per ser negociats, no s’entén per què s’oposen a l’augment del salari mínim interprofessional. Ni tampoc per què menteixen sobre la immigració il·legal quan bona part de l’empresariat més miop, carrincló i pròxim al PP, va trobar-hi l’oportunitat de perpetuar el model de competitivitat basat en mà d’obra intensiva, poc qualificada i sobretot molt barata. Just el contrari del que necessita la nostra economia.

En tot cas, i parlant una mica sobre el cara a cara, reconec que el vaig veure amb certa tensió. I no hauria de ser així, perquè quinze anys després del primer, ja ens podríem haver acostumat a aquests debats si no fos perquè, sempre durant tots aquests anys, el Partido Popular s’ha negat a exposar-se a aquest perill democràtic. Tinc una doble esperança: d’una banda, que en la sessió de la setmana vinent ens expliquin les seves propostes i, de l’altra, que els grans partits assumeixin els debats com un dret dels electors i no com un espot més de campanya.

El PSOE s’enfronta a un doble repte electoral. D’una banda, ha d’aixecar l’ànim d’una ciutadania demoscòpicament deprimida i desencantada i, de l’altra, ampliar l’esquifit avantatge que li atorguen les enquestes en relació al Partido Popular. I sembla evident que si els socialistes troben la clau per estimular la participació, hauran trobat també el camí per guanyar les eleccions. Al contrari que el Partido Popular, que atia el fantasma de la crisi econòmica pels seus efectes dissuasius sobre l’afluència a les urnes. El Partido Popular s’ha marcat com a objectiu polític instal·lar el fatalisme a la ment dels ciutadans i les ciutadanes. Però, ho vol fer sense recórrer en especial a l’estratègia de la crispació, no sigui que s’activi el vot socialista i de passada entri en joc l’espiral del vot anomenat útil. I en aquesta estratègia, l’economia ha esdevingut per al Partido Popular un terreny tan idoni com inesperat. Tan sols cal recordar el menyspreu que ha dedicat l’oposició durant tres anys i sis mesos de legislatura a qualsevol qüestió, inclosa l’economia, que no redundés sobre la tesi de la conspiració que trenca Espanya en les seves diverses accepcions com ara la catalana, la basca i la religiosa.

Per aquests motius, trobo que serà una campanya molt especial. La dreta extrema s’ha posat la pell d’ovella per enganxar cartells i s’erigeix en la solució eficaç per una situació econòmica que, sigui dit de passada, estan contribuint a empitjorar a base de sobresosis de catastrofisme. Mobilitza els seus i intenta no provocar gaire els altres. En aquest punt convé matisar que aquesta estratègia electoral té una excepció que és Catalunya. El Partido Popular ha descomptat el nostre país dels seus càlculs. Pitjor encara, ha trobat en l’anticatalanisme més surrealista una forma d’aglutinar vots fora de Catalunya. No pot ser d’una altra manera, observant la forma barroera i miserable amb què afirmen que a Catalunya no s’ensenya el castellà; amb què es desresponsabilitzen de la manca d’inversions en infraestructures al nostre país; amb què s’oposen al nou Estatut; amb què identifiquen de forma absurda i irresponsable nacionalisme i terrorisme; o amb què alimenten l’anticatalanisme a base de promoure boicots als nostres productes.

Aquesta estratègia suïcida, però, té alguns inconvenients i se’ls saben prou bé.  En un context en el qual les enquestes no veuen factible que cap partit assoleixi la majoria absoluta, el Partido Popular, en cas de ser la força majoritària, seria incapaç de trobar cap aliat entre les forces nacionalistes o regionalistes disposat a servir els seus escons a l’eventual investidura de Mariano Rajoy. I no sembla factible que amb els vots de Coalición Canaria n’hi hagués prou. Per això, durant els darrers dies de la precampanya s’ha començat a sentir el rum-rum de la gran coalició entre el PP i el PSOE. El primer, en cas d’esdevenir la força principal al Congrés, oferirà un pacte al segon en pro de l’estabilitat política i institucional i davant la necessitat d’abordar una economia en recessió, la fi del terrorisme d’ETA i, de passada, frenar les ànsies secessionistes dels independentistes que amenacen la unitat d’Espanya, com els bàrbars amenaçaven Roma. I si és el PSOE qui guanya les eleccions, si fa no fa el mateix. El Partido Popular es tornarà a oblidar de l’economia domèstica, l’atur i les reformes del pis del ministre, per abraonar-se com un pit bull contra un president Zapatero que haurà rubricat la fi d’Espanya si és que gosa pactar amb forces nacionalistes o d’esquerres.

Estic segur que depèn de com evolucioni la campanya i els sondejos, aquest serà un dels arguments de què sentirem a parlar. De totes maneres, espero que no sigui aquest l’escenari polític que surti el 9 de març. I per això, penso passar-me aquests 15 dies cridant a la participació de forma incansable, amb tota la meva força i a tothom que em vulgui escoltar. Cal anar a votar i fer-ho sabent que el Partido Popular no respecta els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

Aquesta vegada he trigat una mica més del compte a penjar un nou post. Ho reconec, però hom no sempre troba encertat manifestar els seus pensaments. De fet, això mateix és el que m’ha passat amb la penúltima polèmica que el Partido Popular ha generat al voltant del català i del castellà a les escoles. Primer, em vaig indignar amb l’anunci de la manifestació d’una obvietat, amb  mala llet, però obvietat al capdavall, com és la garantia per llei de la defensa de l’aprenentatge de la llengua castellana arreu de l’Estat, i evidentment a Catalunya. Vaig pensar: ja hi tornem!
En tot cas, tot i la provocació, vaig poder resistir la temptació de dir-hi la meva, amb la intenció de no sumar-me a la seva estratègia de tensió. Van passar els dies i assisteixo estupefacte a l’entrevista que va fer la Mònica Terribas a Mariano Rajoy a ‘La nit al dia’. I dic estupefacte, perquè em va costar sobreposar-me a l’experiència gairebé religiosa de comprovar que, per al líder del PP, a Catalunya, hi ha una convivència perfecta i harmoniosa entre ambdues llengües. Primer em va sorprendre, però vaig passar a la indignació de seguida. El cinisme del Partido Popular en relació a Catalunya i a tot el paquet polític que representa i simbolitza només és comparable amb la forma absolutament obscena que verbalitzen a cada lloc i en cada moment allò que els interessa dir. És evident que en política s’acostuma a argumentar de forma relativament oberta o ambigua per tal de garantir certs marges de maniobra a l’hora de mantenir una posició o bé desistir-ne. Això es podria qualificar en certa mesura d’habilitat dialèctica. Al PP no tenen habilitat, tenen barra. És prendre la gent per tonta.
Fins i tot, i segons l’objecte del debat polític, té més o menys transcendència. En aquest cas, en el cas d’una de les qüestions més importants, més sensibles i més íntimament lligades a la cultura col·lectiva i els drets individuals, l’actitud del PP és irresponsable, barroera i crispadora, i mereixeria un càstig electoral nítid de part d’un país que ha sabut construir des de la diversitat un projecte excepcionalment transversal. El PP ens hauria d’explicar si amb les seves propostes el que pretén és dividir la societat catalana com ho està la del País Basc. Si el que pretén és edificar un mur d’incomprensió, indiferència i greuges, on el que cal és més consens polític i inversió pública per aprovar l’examen de l’informe PISA. Perquè això és el que pretenen quan incorporen al seu programa electoral la proposta de crear dues línies d’escolarització, una per als nens de parla catalana i una altra per als de parla castellana. Es mostren obertament contraris al model d’immersió lingüística sobre el que es va edificar la veritable cohesió social i política d’aquest país. Es pensen que aquest model d’ensenyament és pervers, perquè l’identifiquen amb el nacionalisme o l’independentisme. No hi ha res més allunyat de la realitat ni de la història. Haurien de saber que la immersió la van impulsar ideològicament la gent del PSUC i del PSC, gent com la Marta Mata i en Paco Candel. Volien una societat sense ciutadans de primera ni de segona. I aquest model ha servit per garantir que tothom tingui les mateixes oportunitats. Que sàpiga el líder del PP que la segregació a l’escola perjudicaria fonamentalment els castellanoparlants que es veurien apartats de la possibilitat real d’aprendre el català i, per tant, de tenir les mateixes oportunitats de desenvolupament personal.
Però, res d’això sembla importar a un Partido Popular que està encegat a esgarrapar vots al PSOE encara que sigui al preu de la crispació social. Que mirin d’obtenir tants vots com puguin, només faltaria, però que facin el favor de no jugar amb foc. Si a Catalunya han decidit cremar-se electoralment, vigilem que el vent que bufarà fins al 9 de març no escampi les flames.