Escric aquesta entrada al meu bloc mogut per la indignació. Ho reconec. Em costa d’entendre com en aquesta tragicomèdia de l’AVE a Barcelona i el seu efecte sobre el servei de Rodalies-RENFE, ningú no és capaç de sortir ni un mil·límetre del que és políticament correcte, encara que sigui al preu de contribuir a la mentida i a la falsedat col·lectiva.
És cert que el servei de Renfe a Catalunya és un desastre i que l’execució de les obres de l’AVE ha generat un desgavell de proporcions poc usuals. I que, segurament, el govern central hauria d’haver gestionat de forma més prudent les expectatives que teníem els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya en relació a l’arribada de l’alta velocitat. Malgrat tot, i dit això, convé recordar:Primer, l’aprovació, planificació i licitació de les obres de l’AVE es va fer en ple mandat del Partit Popular.

Segon, que el traçat va comptar amb l’assentiment de totes les forces polítiques amb representació.

Tercer, en cap cas ningú al llarg de tot aquest temps va establir cap disjuntiva entre el servei de Rodalies i l’AVE a Catalunya, en el benentès que presten servei a necessitats diferents i que ambdós són clau en la definició estratègica de les infraestructures de Catalunya. 

Quart, és la pròpia societat civil catalana, encapçalada pels agents socials i econòmics, que marquem la urgència de l’arribada de l’AVE a Barcelona i per tant, empenyem un govern central -en plena precampanya- a adoptar un compromís concret.

I cinquè, la sensibilitat en relació a la seguretat dels treballadors que construeixen l’AVE ha estat sempre una prioritat per als sindicats en general i per la UGT de Catalunya en particular; no hem sentit mai, els responsables dels partits polítics que ara s’afanyen a parlar de seguretat en el treball, denunciar cap de les 13 morts que s’han produït de començament d’any ençà a les obres del traçat.

Fetes aquestes consideracions prèvies, crec que ha arribat el moment que algú posi en valor l’actitud i el compromís del govern central i del president, José Luis Rodríguez Zapatero. No és habitual que un president afronti els problemes de cara i que assumeixi d’una manera absolutament generosa els problemes socials i polítics derivats de la gestió de les obres.

Diguem-ho clar: tothom sap que el Partit Popular, que ara assisteix de pancarter a manifestacions veïnals, és el veritable responsable de tot aquest desgavell. El govern d’Aznar i de Rajoy van planificar les obres, decidir el traçat i aprovar els contractes amb les empreses constructores. Per cert, per què ningú no explica per quines clàusules compensatòries aquests contractes no es poden rescindir com seria raonable veient els resultats?

Segurament per a ZP hauria estat molt més fàcil, i segurament molt més recomanable políticament, no haver assumit l’herència de gestió d’Aznar i haver reiniciat tot el procediment de planificació i execució de les obres de l’alta velocitat a Catalunya. Però, de ben segur, els que ara reclamen que s’aturin les obres i que es torni a plantejar l’accés a Barcelona haurien encès la foguera dels greuges històrics de Catalunya per denunciar un retard més, afegit als 8 anys que ja arrossegàvem gràcies al govern del Partit Popular.

La UGT de Catalunya no se sumarà a aquest aquelarre que combina debats pseudocientífics sobre el subsòl de Barcelona, surten tècnics experts en planificació ferroviària a cada tertúlia i exigeix dimissions urbi et orbe.

No volem pescar en aquest riu. El que ens preocupa és la solució per als treballadors que han vist interromput i dificultat el seu accés habitual a la feina; els efectes que això té sobre la seva vida quotidiana i la conciliació de la vida familiar i laboral; fer propostes que ajudin a passar aquest tràngol com ara la gratuïtat del servei mentre duri la situació; i sobretot, evitar que els grans oblidats de tot plegat siguin un altre cop els ciutadans i les ciutadanes, ofegats pels decibels dels que ara criden, quan abans callaven de forma còmplice.

La UGT de Catalunya ha criticat i continuarà criticant la manca d’inversions i esperarà que el govern de ZP resolgui el dèficit històric d’inversions que hem d’agrair eternament a Aznar i la seva colla. A Catalunya, que sabem d’injustícies i greuges històrics, faríem bé de recordar que el govern de Zapatero ha d’assumir el que correspongui, però seria un despropòsit abonar-nos a les tesis d’aquells que per desconeixement o  no, el que fan és regar l’hort de la dreta.

És ben curiós, però, no he sentit encara cap reflexió que abordi qui és realment que està interessat que el rei i la monarquia formin part de l’agitació política en aquesta Espanya que ja està fent els preparatius per la celebració de les eleccions generals.

De cop i volta, la figura del rei ha ocupat l’escenari i els focus l’apunten amb una intensitat inusual. Insisteixo. És ben curiós que la família reial, que ha sabut quedar al marge de les càmeres en aquest país de famosos i “famosillos” es trobi, justament ara, al mig de la baralla política, com sempre, sobre si es trenca o no Espanya.

I tots aquests dies que dura la polèmica, no puc deixar de pensar com n’és d’estrany aquest país. Som dels últims cinc minuts. Sense importar-nos gens ni mica tot el temps passat, sense tenir en compte ni per un moment l’experiència viscuda. Em refereixo a aquests 29 anys de recorregut constitucional. La figura del rei Joan Carles és de les poques coses que han resultat indemnes després de tots aquests anys. Si bé al principi era feble, el seu perfil institucional ha anat creixent fins a esdevenir un dels principals actius de la nostra democràcia. I no és poc el mèrit que té en un país més aviat descregut i iconoclasta. Alguns diuen que la figura del monarca creix després del seu paper decisiu durant el desgraciat intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981. Segur que és cert. Però, on jo l’he vist créixer ha estat entre la gent. No puc més que recordar les visites del rei Joan Carles als centres de treball de l’Alstom i de la Nissan. La gent se li acostava com si el coneguessin de tota la vida i la reacció del rei confirmava encara més aquest sentiment. Les breus i intenses converses que va mantenir amb els treballadors i les treballadores demostraven una inusual capacitat d’implicació amb la gent, d’aproximació a la realitat i, des d’algun punt de vista, de plaer poc dissimulat en el fet de representar aquell personal vestit amb la granota de la feina i amb les mans plenes de greix.

Per això em costa d’entendre la utilitat d’aquest fals debat sobre la monarquia si no és que, un cop més se’m confirma, que en aquesta Espanya caïnita de nacionalistes espanyols exacerbats i nacionalistes perifèrics alterats; en aquesta Espanya que s’alarma de tot, mentre se’n riu de tot plegat; en aquest país tant capaç del millor i del pitjor, ara ja no podem deixar viu ni allò que no ens ha fallat durant gairebé tres dècades.

Em demano si els que cremen la imatge del rei saben realment a qui estan fent el joc. Els demano, si són independentistes, si la corona ha suposat en cap moment el més mínim retrocés per a la voluntat dels catalans i les catalanes de progressar individualment a l’hora que també ho fèiem de forma col·lectiva, des del nostre propi sentiment de país. I demano a la justícia espanyola si aquesta vaga de zel contra els que escridassen el rei serveix per defensar la institució o l’arrossega encara més pel terra. O és que nega algú que la notorietat de la mínimament segrestada portada de El Jueves sobre els hereus va esdevenir l’altaveu mundial d’una broma potser de mal gust?

Ara passa exactament el mateix, la protesta d’una minoria s’ha convertit per voluntat dels que porten tot el dia la monarquia a la boca, i Espanya a la butxaca, en una acció que per si sola aplega l’atenció de la premsa. Ja tenim la crisi institucional servida. I la dreta, que ha estat abans falangista que aristòcrata, no desaprofita l’ocasió per sumar un element més en la seva estratègia d’agitació i alarmisme. Aquesta dreta, que acaba d’etzibar un bon cop al Tribunal Constitucional, ficant-lo de ple a la plaça de toros, ara vol ficar-hi també una de les poques institucions que encara gaudeixen de prestigi intacte i han sabut administrar una certa serenor en aquesta Espanya tan trencadissa. No ens equivoquem, la monarquia no és el problema, tan sols i de moment, un terreny de joc més on s’han citat els extremismes. Tots els interessats a decidir per nosaltres l’ordre de les nostres prioritats i el nom de les nostres preocupacions.

Per cert, sóc un republicà convençut. Tan convençut del que sóc com del que suposa el rei Joan Carles per a l’estabilitat institucional i el progrés social del país.