El conseller d’Economia de la Generalitat, Manel Castells, ens va traslladar en el transcurs de la reunió d’ahir els principals punts de l’acord amb el govern espanyol sobre les inversions a Catalunya. Són bones notícies. Mai el nostre país havia assolit una fita econòmica i financera d’aquestes característiques. Ara es tracta de no esguerrar aquest futur prometedor.
M’explico: podria passar que, després d’haver aprovat el nou Estatut i d’haver-ne impulsat el desplegament també a través d’un bon acord d’inversions de l’Estat a Catalunya, ara ens equivoquéssim en la seva materialització. Seria un veritable desastre que tot l’esforç desenvolupat de forma gairebé transversal i l’èxit aconseguit no es concretés per manca de consens i excés de miopia política. El Govern ha de sumar tot l’arc parlamentari en un compromís ferm que asseguri l’execució de les inversions, encara que es produeixi un tomb en la majoria electoral. El contrari ens portaria a un carreró sense sortida que impediria la planificació de les futures infraestructures en relació als reptes econòmics i socials que el nostre país ha d’afrontar sense més dilació. Una planificació que ha de mantenir una coherència màxima amb el Pla d’inversions de la Generalitat de Catalunya.

No obstant això, vull ser confiat i optimista i pensar que s’imposarà aquest sentit comú tan català i sabrem aplegar totes les energies al voltant del que realment és important: l’optimització de la inversió recentment acordada entre el conseller Castells i el vicepresident econòmic, Pedro Solbes.

L’experiència em diu, però, que convé que els principals agents socials i econòmics acompanyem aquest procés. I per això, ahir davant dels mitjans de comunicació i avui a través del meu bloc, proposo que l’Acord estratègic per la internacionalització, l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana esdevingui de nou el marc on es defineixi, amb l’aportació de l’Administració i de les organitzacions signants, quin ha de ser l’ordre de prioritats d’aquestes inversions. Faria bé el Govern de compartir la seva anàlisi amb la dels sindicats i els empresaris. Tan sols una aposta d’àmplia base social i econòmica pot garantir de forma eficaç la consecució d’aquest consens tan necessari per la creació de les condicions per al desenvolupament sostingut i sostenible del nostre país. Tan sols un acord sòlid en forma de Pacte nacional per les infraestructures pot dibuixar amb garanties la Catalunya dels propers 7 o 10 anys. Espero que l’Administració sigui sensible a aquesta proposta que faig en nom de la UGT de Catalunya, i que comparteixen els principals agents econòmics i socials. Catalunya no pot perdre ni una oportunitat més.

L’any passat, l’Estatut; avui, el seu desplegament, amb complement adverbial de circumstància: el debat sobre el catalanisme del segle XXI que ha obert Convergència Democràtica de Catalunya. D’una manera o d’una altra, el pati continua remogut i sembla que l’agitació té per estona. No cauré en el parany que ens posen els que afirmen amb rotunditat que a Catalunya es parla massa de Catalunya i poc dels catalans i dels seus problemes. No ho faré perquè no crec que sigui així. No obstant, si començo a plantejar-me i a plantejar a qui em vulgui escoltar que comença a ser hora de deixar d’embadalir-nos amb els problemes i començar a construir el consens necessari per donar amb les solucions que ara mateix demanden els ciutadans i les ciutadanes d’aquest país.

Que ningú interpreti en aquestes línies cap retret a les forces nacionalistes de Catalunya, o en tot cas no menys que el que podria dirigir al conjunt de l’arc parlamentari. Tan sols vol ser una humil, però ferma veu d’alerta. El que està en joc no és l’Estatut, ni la llibertat de Catalunya, ni tan sols el procés cap a una hipotètica sobirania nacional. Ni tampoc la inversió en política social, més elevada ara que durant les etapes anteriors. Res d’això es troba en entredit. El que per mi corre un greu risc és l’afecció dels ciutadans i les ciutadanes a les institucions i al que simbolitzen. No és sa per ningú viure en un escenari de país que està permanentment en crisi. La gent necessitem certeses, necessitem xuclar de la seguretat i l’optimisme dels que ens representen. Si no és així, se’ns encomana amb una facilitat notable el sentiment d’alarma i de pessimisme. No em tingueu per un beneït. Res més allunyat de la realitat. Ni per un ingenu, que no ho sóc. Tan sols vull transmetre la necessitat que qui ens governa i qui li toca el paper de l’oposició han de saber què és el que porten entre mans, de quina matèria estan fets els ciutadans i les ciutadanes i com és de fràgil i de resistent a la vegada una societat com la catalana, que avança per la seva voluntat d’ésser, arrossegant a l’hora tot el llast que representen les seves contradiccions íntimes.

És Diada Nacional, de nou sortiran a passejar els discursos sobre els catalans i la catalanitat. Alguns diran que tot va raonablement bé –i serà veritat-, d’altres que perdem prestigi i potència –i també ho serà- i d’altres ho sentiran per la ràdio en un tren de rodalies que arribarà amb retard; o bé en un embussament a l’autopista de peatge; o esperant embarcar en un vol a Nova York amb escala a Madrid; o ho llegirà a la llum d’una espelma perquè toca apagada general. I molts d’ells pensaran que res no ha canviat en l’escenari de la política; que és tan inamovible com el seu salari, que aguanta poc i malament les estrebades de l’euríbor, la pujada de la llet, el pa i el pollastre. Tots productes ben catalans.