La meitat dels catalans i les catalanes amb dret a vot s’ha abstingut. Mal símptoma. Ja sigui per cansament, ja sigui per silenci o rebuig als partits polítics, ja sigui perquè plou o perquè fa sol, l’abstenció s’ha de convertir en el principal motiu de reflexió electoral. Més enllà de victòries, de derrotes o d’interpretacions interessades, el repte més important que ara per ara tenen els nostres representants és el d’aconseguir que ens sentim vinculats a l’espai públic. El seu principal objectiu ha de ser el de retornar la il·lusió als ciutadans i les ciutadanes que l’han perdut després d’observar amb decepció evident que es parla de tot, menys del que realment importa a peu de carrer.

La distància psicològica que s’obre entre el discurs dels polítics i la realitat quotidiana de cadascun de nosaltres ja és considerable i si no fem alguna cosa ràpidament, s’ampliarà fins a convertir-se en un abisme impossible de superar. En aquest sentit, seria injust repartir a parts iguals la culpa de l’abstenció. No tinc cap mena de dubte que mentre l’esquerra no sap trobar la recepta de com fer-s’ho perquè s’incrementi la participació; el guió polític de la dreta és aconseguir generar tal nivell de descrèdit de la política que obligui el conjunt de la ciutadania a obviar els seus drets democràtics.

Només hem d’observar com el Partit Popular ha centrat la seva estratègia electoral en un crispat circumloqui entre ETA, l’Espanya que es dissol i el rebuig als immigrants. Sense vergonya, ha trencat amb el que és políticament correcte per convocar els ciutadans i les ciutadanes al discurs de la por, el racisme i la mentida. I això, ho vulguem o no, activa el vot de molts ciutadans que busquen refugi en la falsa seguretat que ofereix la dreta i en desencanta molts d’altres que s’estimen més quedar-se a casa que no pas votar els partits tan correctes com desconcertats pels nous reptes a què han d’oferir resposta.

En tot cas, vull felicitar els nous alcaldes i alcaldesses. De la seva feina al llarg dels propers 4 anys en dependrà bona part del benestar dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Espero que arrelin el seu discurs i la seva acció política a les necessitats del carrer. Que sàpiguen llegir correctament els resultats, bons o dolents, i es deixin de càbales partidàries, primàries anticipades ni cofoismes interessats.

Les treballadores i els treballadors andorrans, a través del seu sindicat majoritari, la USDA, han pres la paraula avui per dirigir-se al plenari del Congrés de la Confederació Europea de Sindicats (CES) i deixar en evidència l’anacronisme d’un país europeu, com és Andorra, on no hi ha llibertat sindical.

En termes laborals i socials, el país dels Pirineus és una illa feudal que es resisteix a evolucionar mínimament. I la prova és el resultat desastrós de les negociacions per l’aprovació de la futura llei sindical d’Andorra: no observa el dret de vaga; posa greus dificultats per a la constitució d’organitzacions sindicals; i consagra l’acomiadament lliure.

Inacceptable. De cap de les maneres el sindicalisme europeu, però tampoc el català, pot admetre l’existència d’aquesta realitat sense plantejar allà on calgui les accions que provoquin un canvi en favor dels treballadors i les treballadores d’Andorra.

La UGT de Catalunya està dedicant molts esforços per modificar aquesta situació que afecta més de 40.000 treballadors, teixint tota una xarxa de pressions polítiques i institucionals, perquè el govern andorrà s’avingui a aprovar una llei de llibertat sindical que es pugui homologar a la normativa de la resta de països europeus.

El Congrés de la CES ha estat, sens dubte, un gran aparador per aquesta justa reivindicació i acabar amb la impunitat patronal a Andorra. Un aparador que ha contribuït a ampliar aquesta xarxa de pressió després que la representant de la USDA, Mercè Ros, hagi pogut fer arribar les seves reclamacions al president del govern espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero.

Estic segur que, poc a poc, es coneixerà la manca de llibertats sindicals que pateixen els treballadors i les treballadores andorrans, i podran sortir d’una vegada del túnel del temps en què pretenen continuar vivint el govern i els poders fàctics d’aquest país.

El sindicalisme europeu ha deixat de ser alguna cosa més que la juxtaposició interessada d’organitzacions sindicals amb credos locals i interessos particulars, per entrar en l’escena internacional amb perfil propi. La referència moral del sindicalisme internacional, que no és cap altra cosa que la Confederació Europea de Sindicats (CES), ha passat a l’ofensiva. I ho fa en el moment més oportú. El nostre vell continent es troba sumit en una certa desorientació existencial. La construcció de la identitat política i social, no pas econòmica, d’Europa, està en entredit. Al capdavant d’aquest magnífic projecte que ja ha complert 50 anys hi ha aquells que menys creuen en aquest projecte i en les seves formidables possibilitats de futur.
Ni la nova França de Sarkozy ni l’Alemanya d’Angela Merkel veuen en la consolidació d’aquest espai po- lític la solució als seus problemes nacionals, ni un espai compartit de futur. Gran part dels països que s’hi han incorporat recentment no veuen en la Unió alguna cosa més que una oportunitat de creixement econòmic a través de la captació d’inversions. Per tant, vull afirmar amb rotunditat i sense por d’exagerar que, avui dia, la Unió Europea com a projecte polític i social depèn en bona mesura de la capacitat de defensar-lo que tinguem els sindicats europeus.

ENCARA MÉS. Depèn de la nostra capacitat de dibuixar un horitzó, de creure’ns que és possible aconseguir-lo i de fer-lo creïble als milions de treballadors que estan desitjant que, d’una vegada per totes, els sindicats recollim el guant que fa temps ens van llan- çar els anomenats euroescèptics i els que van intentar inocular-nos el pessimisme com a resposta a un model de globalització neoliberal que mundialitza el mercat, però no pas els drets, la democràcia ni la llibertat.
Per aquests motius, el Congrés de la CES que s’està celebrant a Sevilla ha fet de la Carta de Drets Fonamentals del text del Tractat Constitucional de la Unió una qüestió de principis. Enfront de les amenaces velades sobre els drets socials de la futura Constitució Eu- ropea dels que volen utilitzar-los com a moneda de canvi per sortir de l’atzucac, el sindicalisme europeu ha dit que no és negociable i que no ho serà. No se cedirà a interessos ideològics o conjunturals que, en lloc d’acostar-nos al model de l’Eu- ropa del benestar, ens n’allunyen cada dia més. Perquè si el projecte polític europeu està en entredit és, precisament, perquè el model social no està consolidat.
La CES també ha sabut polsar correctament la sensibilitat més concreta i més quotidiana dels treballadors d’Europa. I quan planteja la seva ofensiva sindical, l’encerta plenament al destacar com un dels seus elements fonamentals l’avanç de les condicions salarials. És una evidència contrastada que els salaris a Europa han perdut poder adquisitiu. A cada país, però també en el conjunt de la UE, els sindicats hem fet esforços impagables per ajustar les nostres reivindicacions als diferents contextos econòmics. Sens dubte, i ningú pot negar-ho, els treballadors han contingut les seves aspiracions econòmiques a canvi d’estabilitat i seguretat en l’ocupació. Aquest temps ja ha passat.

ÉS VERITATque les realitats de cada país no són idèntiques, però hi ha la convicció profunda que des de cada punt de partida s’ha d’impulsar un avanç substancial que impliqui la millora del poder adquisitiu de les famílies. I aquesta decisió és estratègica, perquè és fonamental que cada un dels gairebé 500 milions de ciutadans de la Unió Europea siguin interpel.lats pel nou sindicalisme europeu que ja ara mateix significa la CES.
No hi ha dubte que el sindicalisme europeu ha fet un pas en la direcció correcta. No es tracta de defensar el model social que ha per- mès que Europa es converteixi en l’únic paradigma de creixement econòmic i protecció social, sinó de trobar noves metes que facin de palanca per al seu desenvolupament en aquests moments en què els poderosos volen que entri en crisi perquè ja no quedi ni una sola referència que vinculi progrés econòmic i social.
Ara més que mai Europa es convertirà en un símbol, en exemple d’acció reivindicativa que conjuga futur i present. Es farà evident que la força d’Europa no és la moneda única, ni el Banc Central Europeu ni la caiguda de les fronteres. L’ofensiva política i sindical de la CES demostrarà que el verdader poder de la vella Europa resideix en la seva capacitat de reaccionar de manera conjunta quan la situació ho requereix. I en això estem. Així ho vam demostrar quan la directiva Bolkestein va voler rebaixar la nostra condició de treballadors, i sense fissures vam defensar els nostres serveis pú- blics, i no tolerarem que, amb diferents directives, s’ampliïn les hores de feina o es rebaixin les condicions laborals.
El sindicalisme europeu sempre ha estat la pedra angular que ens ha permès avançar. Els nostres joves treballadors no ens perdonarien mai que ens posem a la defensiva. Avui més que mai cal que la perspectiva local doni pas a la iniciativa internacional. El procés de globalització ens obliga a formular els nous reptes utilitzant també nous codis. Davant dels que a Europa només veuen risc i incertesa, s’ha de contraposar confiança política i eficàcia social, més i més bon sindicalisme. Per això, per l’Europa social, la solidaritat i la sostenibilitat, passem a l’ofensiva.

(Article d’opinió publicat a El Periodico)

No me gustan las despedidas. Nunca me han gustado. Por eso nunca me despido.

Y hoy no va a ser diferente. Porque no quiero decirle adiós a Tino, y porque además es imposible que lo haga. Sería inútil intentarlo. Tino es de aquellas personas que dejan marca. Que son capaces de cambiarte, de influirte. Por eso, nos deja algo más importante que el recuerdo. Nos deja su enseñanza y su ejemplo. Y eso perdurará siempre. Incluso más allá de nosotros mismos y de nuestro tiempo vital.

Tino es Asturias. En el se condensaba lo mejor de esa tierra: el coraje de los que luchan por su futuro y el de sus hijos; la humildad de los que saben hacerlo con la fuerza de la unidad de los trabajadores y la vitalidad de los que saben disfrutar intensamente cada momento.

Tino es socialismo: Su combate fue el de la igualdad: su ideal justicia nos empujó siempre; su pasión por la libertad nos contagió siempre, y siempre con el optimismo de los que saben que, al final, la Tierra será el paraíso, la patria de la Humanidad.

Tino es UGT. En su trayectoria reside el sindicalismo genuino: la honestidad de los que conocen el valor de la confianza de sus compañeros y compañeras; la entrega de los que pierden batallas pero ganan guerras y el compromiso de los que siempre están, a las duras y a las maduras.

No me voy a despedir de Tino. Porque uno nunca se despide de lo que es, de lo que piensa y de lo que hace con pasión.