Vino, vio y convenció. Así, como es ella: una personalidad fuerte con apariencia frágil; una mujer curtida en el trabajo y el combate político y a la vez próxima y emotiva. La vicepresidenta del Gobierno, María Teresa Fernández de la Vega, levanta pasiones. Sobre todo entre las mujeres. Por alguna razón que sólo puede tener que ver con su rigor en la gestión, su reivindicación nítida de los valores de la izquierda y su tenacidad, se ha convertido en el punto de mira de esta derecha, carcamal, machista y cavernaria que nos toca sufrir. Por algo será. La serenidad con la que responde a los ataques y los improperios que le dirigen tiene la virtud de descolocar más aún a esos ministros de la manipulación y la demagogia.

En muy poco tiempo, María Teresa Fernández de la Vega se ha convertido en un referente que genera confianza en el electorado. La radicalidad de sus principios contrasta con la moderación y la sencillez con que los expresa. Su fortaleza nace de la seguridad y la convicción en sus ideas y no del puro ejercicio del poder, que tiene  mucho. Y eso se nota. La gente lo percibe y lo agradece.

Sus palabras no suenan a hueco, como las de muchos políticos que recurren al porexpán para rellenar el vacío de sus intervenciones. María Teresa Fernández de la Vega añade valor al gobierno de Zapatero. No es sólo la expresión de la ascendente influencia de las mujeres en el espacio público. La vicepresidenta significa por sí misma, le da a la gestión del gobierno y a su pedagogía el valor del compromiso y el anclaje necesario para actualizar los valores de la igualdad y la libertad que siguen vigentes hoy en día. Sin exageraciones verbales ni artificios mediáticos, María Teresa Fernández de la Vega, que confirma sin problemas su feminismo, se ha convertido en la piedra angular del proyecto político del presidente del gobierno. Lejos de autocomplacencias, a la vez que explica los avances en materia de igualdad y políticas sociales de su gestión, es capaz de situar nuevos retos y describir los riesgos a los que nos enfrentamos. Y por eso, afirma con un orgullo poco disimulado que las mujeres son mayoría en las universidades y que sus expedientes académicos son mejores que los de los hombres, a la vez que denuncia, con notable enfado, la proletarización de las mujeres, que ocupan los puestos de trabajo menos cualificados y peor remunerados.

Este 23 de abril, Sant Jordi, la sala de actos de la UGT de Catalunya se quedó pequeña. Nunca antes tanta gente había escuchado con tanta atención las palabras de un político en el sindicato. Pero nunca antes, nadie nos había dicho que seríamos su fuerza cuando llegaran los malos momentos.

Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. Hi ha d’altres que lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha qui lluita tota la vida. Aquest són els imprescindibles.

Utilitzo les paraules de Bertold Brecht, perquè no n’he trobat d’altres que expressin més ajustadament el que penso dels membres de l’Associació d’Antics Carrabiners,. Quan el sindicat tenia la seu al carrer de Tarragona, a l’edifici Catalsa, un grup d’antics lluitadors de la República, d’antics membres del cos de carrabiners, ens van demanar un espai. Un lloc on ubicar-se i desenvolupar la seva modesta, però digníssima, activitat. Ningú, tret de la UGT de Catalunya, va demostrar cap mena de sensibilitat vers aquestes persones que, ja aleshores, reivindicaven el seu lloc a la història; ja aleshores reivindicaven la recuperació de la memòria dels que havien defensat les llibertats democràtiques durant els anys foscos de la Guerra Civil i la dictadura.

Hem fet un llarg camí junts. Un camí que dissortadament ha arribat a la seva fi. L’avançada edat d’aquests lluitadors els ha obligat a abandonar la seva activitat i a dissoldre l’associació. I ho han fet amb la mateixa dignitat, amb la mateixa humilitat que els ha caracteritzat al llarg de tota la seva trajectòria. Gairebé en silenci. Sense gestos exagerats. Amb la modèstia dels que saben prou bé que el veritable combat és el que es fa de forma col·lectiva. Dels que no han pretès res més que ser una peça més d’un engranatge de valors i lluita per un món més just. Aquest és el seu llegat. Un llegat que guardarem bé a la UGT de Catalunya.

Arribat aquest moment, sento que som dipositaris d’un testimoni que hem de preservar. Sento que som els hereus d’un patrimoni ètic que hem de difondre amb la mateixa decència vital que va impregnar tota la història d’aquests carrabiners de la República. El brogit d’aquest món no ens permetrà adonar-nos un dia qualsevol que ja no hi seran entre nosaltres. Ens quedarà el seu exemple, i serà responsabilitat nostra impedir que el seu combat desaparegui de la nostra memòria, dels nostres pensaments. I jo no vull que això passi. Per això, em comprometo personalment a assegurar la salvaguarda i la difusió de l’arxiu documental que han deixat, confiadament, a les nostres mans. Han volgut que el guardin els representants de les sigles que l’any 1981, quan encara cap polític parlava de la memòria dels perdedors de la Guerra Civil, els van donar molt menys del que amb tota seguretat mereixien, la UGT de Catalunya.

El combat continua.

Salut camarades.