La UGT de Catalunya ha tornat a comptar amb la confiança majoritària dels treballadors i les treballadores de SEAT, la primera empresa industrial del nostre país. Aquest és el resultat de l’esforç dels delegats i les delegades del sindicat i dels centenars d’afiliats i afiliades que des de la proximitat, el rigor i la resposta, han dedicat hores i il·lusió en la representació de la resta dels companys i companyes.

I no ha estat fàcil. Des que Volkswagen va plantejar l’expedient de regulació d’ocupació que havia d’afectar més d’un miler de treballadors i treballadores, fins que s’han començat a complir els acords en matèria de reintegració dels acomiadats, han passat moltes coses. N’hi ha hagut de desagradables per al conjunt de la plantilla, i d’altres per a la mateixa UGT de Catalunya que va ser objecte d’atacs durs i injustos per part de la CGT, en la persona del secretari general de la secció sindical i president del Comitè, Matías Carnero.

Veient ara el resultat, i observant que precisament la UGT ha incrementat en 11 el nombre de delegats, ja no cal ni parlar d’aquesta qüestió, ja s’han pronunciat les urnes.

No obstant això, m’agradaria recordar una cosa que sovint s’oblida: no sempre el treball sindical honest, negociador i rigorós obté el benefici immediat, electoralment parlant. En massa ocasions la tensió, les preocupacions i els mateixos sentiments que habiten en un centre de treball, els utilitza qui no té més proposta que la consigna, no té més estratègia que la ruptura, i no té més objectiu que l’impossible.

Quan passa això, els sindicats responsables en reben les conseqüències. I tan sols sostenen el seu ànim amb les conviccions d’un projecte arrelat, amb la satisfacció íntima de no haver mentit i de no haver jugat amb les persones i les seves expectatives.

En més d’una ocasió, la UGT de Catalunya ha hagut de recórrer a aquests sentiments i a aquestes conviccions després d’un mal resultat. Ara els tocarà fer el mateix als companys i les companyes de CCOO a SEAT, que no han vist en aquesta ocasió confirmada la confiança de la plantilla en el seu estil constructiu, valent i seriós. Per això, des del sindicat que represento i parlo també en nom de la secció sindical de la UGT a SEAT, volem compartir amb ells la nostra victòria. Mantenim el desig de continuar col·laborant estretament, tal i com hem fet fins ara. Tan sols des de l’acció conjunta d’ambdues forces sindicals l’empresa podrà afrontar el futur.

La proposta que vàrem fer la setmana passada en que  plantejavem com un dels objectius essencials de la nostra acció sindical, la consecució d’un salari mínim per conveni de 1000 euros no ha sentat gairebé. Ni a les patronals –ja m’ho imaginava- ni tampoc a d’altres companys de viatge que han rebut la iniciativa amb certa fredor. Aquesta resposta publicada al diari El País el dia 5 de gener, encara posa molt més en evidència la necessitat d’obrir aquest debat. L’economia creix i els beneficis empresarials també. I sembla que a aquesta festa no estem convidats els treballadors i les treballadores, que hem de veure com els salaris no s’incrementen al ritme que ho fan els preus. Els de sempre hem d’observar com les dades macroeconòmiques són motiu d’alegria pel ministre d’Economia. Aquesta alegria, però, no s’encomana a les famílies. Més aviat s’esvaiex en passar del dia 20 de cada mes a moltíssimes llars de Catalunya.

El pitjor de tot es que parlar d’incrementar els salaris sembla un tabú. De sobte, surten d’arreu els que ens acusen de demagogs, de proposar mesures irreals i inflacionistes i d’exigir el que els beneficis empresarials no poden oferir. Mentrestant, milers de persones, milers de famílies han de sobreviure –no puc utilitzar un altre terme quan es cobra menys de 1000 euros al mes- per surtir en davant. És per això, que la UGT de Catalunya serà ferma en la defensa del que considerem un mínim per viure dignament al nostre país. Serem flexibles en la fórmula, pero durs en l’objectiu. I això no vol dir, acabar amb la política, estranyament batejada, de moderació salarial, que en realitat no és més que un pacte en virtut del qual els increments salarials es vinculen amb la qualitat de l’ocupació i a la seva estabilitat. Perquè, hi ha algú a qui un sou de 1000 euros mensuals no li sembli moderat? Oi que no? Doncs la UGT de Catalunya, com sempre, des de la capacitat de proposta i de negociació s’ha marcat l’únic objectiu possible per a un sindicat avui en dia: millorar la capacitat adquisitiva del conjunt dels treballadors i les treballadores de Catalunya per ajustar-la a la realitat, a la dura realitat.

Per altra banda i no per això menys important, la UGT de Catalunya ha col·locat com un dels seus principals eixos d’acció social, l’exigència de polítiques valentes perquè l’accés a un habitatge digne no sigui un drama.
Hi ha encetat un debat ben fort en relació a aquesta qüestió i el nostre sindicat ha mantingut una posició que en certes ocasions no ha estat ben entesa per determinades institucions i organitzacions socials. De bon principi ens vàrem oposar a la Llei d’Habitatge que va promoure el Govern de l Generalitat al entendre que una legislació que consolidava l’existència d’un doble mercat: un de pisos de promoció pública per als pobres i un altre de renda lliure per als que poden assumir una hipoteca més forta, es tant com impossibilitar el progrés social de cada ciutadà. En aquest sentit, la decisió de mantenir la qualificació d’HPO durant 90 anys significava de facte condemnar a una persona a viure tota la vida en un lloc, sense capacitat per gaudir de la revalorització d’almenys, la part de la inversió que una família havia fet en la construcció, i no parlo de la del sól, que lògicament hauria d’estar penalitzada perquè aquesta mateixa família es va beneficiar d’un habitatge més barat perquè el preu del sól no havia estat repercutit.
I això sense parlar de la intenció del govern d’expropiar els habitatges buïts. En el seu moment el sindicat ja la va qualificar de fum.

La UGT de Catalunya el que vol es que el Govern assumeixi aquest repte social de forma valenta. Sabem, prou que ho sabem, que no és fácil. No obstant, ja ha passat el temps de les bones intencions. La gent de Catalunya i en espacial els més joves volen respostes eficaces i poder viure dignament en un pis que no els arrabassi el 60% dels seus ingressos. Per això, la UGT de Catalunya ha posat damunt la taula una altra proposta. Que a partir d’aquest moment l’administració assumeixi el repte de promoure de forma intensiva l’habitatge de lloguer, fent els 50.000 que han promés, però de lloguer social, es a dir a 350 euros mensuals. Sens dubte, això significaria tot un impacte sobre el mercat de pisos de lloguer i també una seriosa competència sobre el mercat de renda lliure, que trobarà en aquesta mesura del govern un element que els obligarà a moderar sensiblement el valor de venda dels pisos.

En relació a la negociació dels salaris, començarem a veure la veritable resposta de les patronals, així com dels nostres companys de viatge durant el procés de Negociació Col·lectiva que s’obre ara el 2007. En relació a l’habitatge, continuarem esperant un gir valent i intel·ligent de part del Govern.