Con José Montilla puedes quedar a comer y no abrir boca hasta el segundo plato. Y de golpe iniciar una intensa conversación que dure ininterrumpidamente hasta bien pasado el término de una decente sobremesa. Dicen que es timidez. Yo creo, más bien, que prefiere callar antes que llenar el silencio de lugares comunes, frases hechas y atiborrarlo de palabras huecas que no aportan nada. Creo que es de los que prefiere escuchar y comprender.

Hoy en día parece no haber espacio para el silencio. Nos abruma no tener nada que decir, aunque sea una verdadera sandez. Nos aterra enfrentarnos al vecino en el ascensor y ponernos que contar los segundos de silencio angustioso hasta que llega nuestra parada y respiramos con una leve despedida. Por eso José Montilla desconcierta. Sólo habla si tiene algo que decir, en serio. Y no nos cabe en la cabeza que alguien y menos un político de su relevancia y responsabilidad, no intente aturdirnos con la verborrea clásica. Estamos programados para apagar los oídos y con Montilla no es necesario. Seguro que mucha gente no sabría reconocer ni su timbre de voz. Es más, estoy seguro de que sus palabras reúnen mayor audiencia, precisamente, por su laconismo. Es un ecónomo del verbo.

Y precisamente ahí reside su singularidad. No es un político al uso, desde luego. Ni pretende serlo. ¿Un gestor? ¿Una persona fría y rigurosa? ¿Un calculador? Seguro que concilia todos estos adjetivos. Sin duda. Pero lo hace desde un estilo nuevo. Si me permitís, quizá más respetuoso con los ciudadanos y la ciudadanas.

Es verdad que venimos de una cultura política de grandes liderazgos sociales y mediáticos y que nos costará acostumbrarnos a otros formatos. No obstante, y sin que sirva de menoscabo hacia ninguna de las figuras de nuestra historia política democrática, afirmo sin rodeos que ante la disyuntiva de elegir entre liderazgos construidos a base de márketing y demoscopia y otros relacionados con las trayectorias y el mérito, yo me quedo con éstos últimos. Prefiero no hablar hasta los postres, que no tener nada nuevo que decir cuando llega la hora del café. Prefiero palabras justas y honestas que el tedio de tener que desentrañar un mensaje tejido en una complicada telaraña de retórica vacía.

No obstante, José Montilla, que gana mucho en el regate corto, debería andar con tiento si no quiere que se malinterpreten sus palabras y sus silencios. Debe acertar ahora más que nunca en sus intervenciones. Corre el riesgo de no ser entendido y de ver como crece toda una corte de exégetas de su pensamiento y obra.

Este sábado me encuentro con él. Bueno, de hecho mantendremos una reunión con los secretarios generales de las Federaciones Nacionales de la UGT de Catalunya. Tendremos una buena y nueva oportunidad de compartir sus reflexiones en voz alta. No sabremos cuáles se reservará para si.

El president Maragall no tornarà a encapçalar la llista del PSC. I reconec que tot i que era una possibilitat clara i declarada, en saber la notícia no he pogut deixar de pensar que amb ell acaba una etapa important de la política catalana. Sens dubte, Pasqual Maragall ha estat un polític rar; per alguns, incòmode, i per altres, estimulant. Un personatge heterodox i avançat, amb una visió de futur poc comú, que en massa ocasions havia de frenar quan se n’adonava que ens el miràvem des de lluny perquè era difícil seguir-lo. Insatisfet compulsiu. Persona honesta i d’ideals. Descarat. De tracte imprevisible. Home de resultats. Un outsider al front d’un partit dels clàssics. Convençut dels seus arguments i capaç de posar-los cap per avall tot d’una si s’havia d’afrontar una situació nova. Més enllà dels Jocs Olímpics del 92 o de l’Estatut de 2006, o de les anades i tornades als Estats Units o a Roma, un apassionat per Catalunya i pel seu progrés social i econòmic. Pasqual Maragall ha estat la vitalitat extrema i també la desorientació després de la desil·lusió. El seny i la rauxa condensades. Amb la seva retirada de la primera línia no deixa ni orfes ni hereus. Amb la seva decisió no abandona l’escena, simplement es transforma com l’energia per anar a fer petar allà on calguin grans dosis d’imaginació, empenta i coratge davant la dificultat i l’impredictible. Allà serà on el trobarem, no en tinc cap dubte. Deixarà aquesta trinxera i haurà estat com el llegat de l’últim dels posseïdors de la capacitat de representació i interpretació d’una societat complexa, més enllà del que digui la demoscòpia. Marxa l’últim d’una generació molt especial. Ara obrim un nou panorama. Les eleccions previstes per a la tardor donaran pas a una etapa diferent, amb nous actors. Estarem atents.

Ara que tot fa pensar que la victòria del SÍ en el referèndum de l’Estatut està assegurada, hi ha encara una altra batalla que cal lliurar fins a l’últim moment: la de la participació. M’imagino perfectament les cares d’alegria dels dirigents nacionales i locales del Partido Popular que, emparant-se en unes hipotètiques escasses xifres de vot, validaran la tesi que han sostingut reiteradament, és a dir, que aquest Estatut no era necessari, que ningú a Catalunya el demanava i que ha sorgit de l’afany per crear problemes d’una classe política envaïda per l’esperit del nacionalisme/separatisme més radicalitzat. I tot per major glòria del president Zapatero.

Hem d’evitar-ho. No podem deixar que ningú ens interpreti. I la millor manera és que la participació sigui notòria i que el SÍ a l’Estatut obtingui un resultat clamorós. Serà la millor fórmula per demostrar el nostre convenciment que és en el text de l’Estatut que aprovarem el diumenge on resideix la resposta sobre els drets socials, sobre l’habitatge, sobre l’ensenyament i sobre les principals qüestions que interessen el conjunt dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

Hem de demostrar que més enllà de la cridòria i dels boicots, més enllà dels insults i la incomprensió, i més enllà dels interessos de cada partit, els catalans i les catalanes tenim les idees clares i la nostra vocació és avançar, sempre. Que volem progressar en les nostres cotes d’autogovern i garantir un marc de desenvolupament personal i col·lectiu que reforci el lligam que ha d’existir entre la nostra idea de país i de societat i el nostre model de creixement basat en un sòlid estat del benestar i el desenvolupament econòmic sostenible.

Però, insisteixo, això tan sols serà possible si el nou Estatut neix amb la màxima legitimitat derivada de l’alta participació. La seva força serà atorgada per les urnes i serà la que permeti desenvolupar-lo completament, i sempre a favor de les classes populars.

Per això, amics i companys, el diumenge s’ha d’anar a votar. Que ningú se n’aprofiti de la teva abstenció.

Ahir vam tenir una trobada amb el President Maragall a la nostra seu de Sabadell.

Podeu baixar-vos el tall dels mitjans de comunicació que recullen aquesta trobada

Tall de TV3

Tall de TVE1 

Per primera vegada, els sindicats i el govern hem acordat reformar el sistema de la Seguretat Social sense que això suposi cap retallada de prestacions, tot al contrari.

Encara que alguns diguin que aquesta ha estat una reforma tèbia, sobretot aquells que es passen els dies i els anys augurant el col·lapse del sistema, la veritat és que hem aconseguit un acord que serà capaç d’incorporar correccions que asseguraran la seva sostenibilitat i a la vegada permetran l’ampliació de la seva cobertura per al conjunt de treballadors i treballadores.

Més enllà dels elements fonamentals que s’han negociat a través del diàleg social, com són l’increment d’un 26% de les pensions mínimes al llarg de la legislatura i l’acord per a la creació del Sistema Nacional de Dependència com a quarta pota de l’Estat del benestar, aquesta reforma que acordem ara amb el govern de Zapatero inclou millores significatives en diversos àmbits: s’amplia el període de carència i s’incrementa la pensió mínima per Incapacitat Permanent; s’amplia la prestació de viduïtat a parelles de fet i es garanteix el 50% de la pensió; els orfes no tindran cap topall quan se sumin diverses pensions d’orfandat a la de viduïtat en cas de menors ingressos; s’actualitzarà la llista de malalties professionals; es compensaran els coeficients reductors més grans als prejubilats abans del 2002 i els aturats majors de 52 anys que cobren subsidi d’atur elevaran la seva base de cotització del 100% al 125% del Salari mínim interprofessional.

Sens dubte, són mesures menys rellevants mediàticament però que suposen avenços per a milers de treballadors, prejubilats i pensionistes.

Els mitjans han centrat la seva atenció sobre la jubilació parcial. En aquest punt, haig de dir que els sindicats ens hem hagut de treballar a fons el manteniment de la modalitat de contracte relleu. El plantejament del govern tan sols pretenia la reducció de la despesa de la Seguretat Social, mentre que el prisma de la UGT era molt més ampli. Al final, tot i que s’exclou determinats col·lectius del contracte relleu, hem aconseguit que el govern entengui que té un valor estratègic des del punt de vista de la producció, del rejoveniment de les plantilles i la creació d’ocupació de qualitat. D’altra banda, també s’ha ampliat el període de carència per a la percepció de la pensió contributiva de jubilació. Ara s’estableix un període de 15 anys efectius –sense computar els dies corresponents a les pagues extraordinàries. Això sí, amb un període de 5 anys de transició per a la seva aplicació.

Però vull destacar, perquè és motiu de preocupació per a molts treballadors i treballadores, que no s’ha modificat el període de càlcul per establir la pensió de jubilació; tampoc no s’ha modificat a la baixa l’escala de percentatges sobre la base reguladora en funció dels anys cotitzats ni tampoc s’amplia l’edat de jubilació, encara que s’incentiva el perllongament voluntari de l’activitat laboral.

En definitiva, hem aconseguit un acord positiu. Un pacte que permet mirar el futur amb la màxima tranquil·litat. Perquè hem introduït els ajustaments necessaris per assegurar la sostenibilitat del sistema, sense perjudici de ningú i, d’altra banda, perquè la Seguretat Social es troba en el millor moment de la seva història. Em sap greu pels diners que determinats interessos inverteixen en l’elaboració d’informes catastròfics que l’únic que pretenen és l’afebliment del sistema públic de protecció social, a favor dels fons de pensions privats. Encara recordo aquell informe que predeia la desfeta del sistema al 2010. Hauran de refer les seves projeccions o canviar d’analistes.

La Seguretat Social té futur. Un bon futur.