L’empresa alemanya, amb propietaris nord-americans, està protagonitzant un dels casos més escandalosos de deslocalització sense motius objectius. Els informes presentats per la direcció no reconeixen pèrdues, però apunten la possibilitat d’entrar en números vermells durant els pròxims anys. I tan sols aquesta possibilitat justifica, per ells, l’adopció d’una mesura tan radical i incomprensible com la de tancar l’activitat a Esplugues i marxar a la Xina, on es produeix molt més barat. Ni tan sols s’han plantejat la possibilitat d’acordar amb els treballadors i treballadores un pla de viabilitat que assegurés el futur de Braun, encara que amb ajustaments. Quina barra! 

Crec però que el Govern de la Generalitat ha reaccionat bé. El Conseller Valls afirma avui a la premsa que no accedirà a les intencions de Braun. I d’altra banda, l’Ajuntament d’Esplugues ha aturat la requalificació dels terrenys. L’administració ha reaccionat bé. En tot cas, aquestes decisions sobre tancaments no es prenen en un altre lloc que en els propis consells d’administració allà on es reuneixin, a Alemanya o als Estats Units. 

D’altra banda, Braun hauria de considerar que, igual que els sous dels treballadors i treballadores xinesos són sensiblement més baixos que els dels catalans i catalanes, també és veritat que els electrodomèstics de marques xineses també ho són. Per tant, seria una mala decisió des del punt de vista del màrqueting que Braun enviés un missatge tan insolidari i egoista als consumidors / treballadors del nostre país. Potser, se’n ressentirien les vendes a favor d’altres productes més econòmics i fets al país on Braun vol produir ara. 

En tot cas, la UGT de Catalunya treballarem a fons per no posar-li fàcil les coses a l’empresa. I ho fem amb el convenciment que la situació és reversible. I si cal, arribaren a les més altes instàncies sindicals europees per aturar els objectius de la direcció de Braun. 

La veritat és que lamento que l’amic Terricabras no coincideixi amb els meus plantejaments, perquè admiro el seu treball i en moltíssimes ocasions comparteixo les seves opinions. Veig, però, que l’Estatut que el dia 18 de juny se sotmetrà a referèndum ens separa.

Vagi per endavant que comprenc la seva posició de suport a una determinada opció ideològica, no obstant no arribo a entendre com per defensar el no a aquest Estatut, s’ha de barrejar amb el procés d’independència de Montenegro. Ho confesso: em sembla que Terricabras fuig d’estudi aferrant-se a una realitat gens paral·lela, per admirable que pugui semblar-li. És més, si l’Estatut en qüestió queda lluny d’un hipotètic final feliç amb una Catalunya independent, la proposta aprovada el 30 de setembre al Parlament no ens apropava tampoc gaire a aquest escenari idíl·lic.

Si parlem de l’Estatut parlem de l’Estatut. Parlem, doncs, del text, de les seves virtualitats en relació al model social i polític de drets i llibertats per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, en comparació amb el de 1979. I l’evolució és claríssima. L’avenç és substancial en tots els terrenys.

Però una vegada més el filòsof desvia el tret per assegurar que no es garanteix un model d’Estat del Benestar suficient. Com si el text estatutari, més enllà de crear un marc de drets, competències i finançament, hagués també de definir les polítiques. Amic Terricabras, aquesta qüestió, la de la consolidació i desenvolupament de l’Estat del Benestar, com la d’altres, són polítiques que pertoquen als governs. La proposta d’Estatut, per exemple, recull en el seu articulat el reconeixement del Marc Català de Relacions laborals. Però totes les oportunitats socioeconòmiques que s’obren després d’aquest reconeixement depenen en bona part de la tasca de govern, així com de la voluntat dels agents socials i econòmics. El text de l’Estatut ens donarà la cobertura, però, amic Terricabras, la passió l’haurem de posar nosaltres.

I ja per acabar, m’agradaria transmetre’t una reflexió que m’acompanya sempre. Algú com jo, que té responsabilitats en relació a la consecució de noves cotes de benestar per als treballadors i treballadors de Catalunya, ha de pensar necessàriament en la conseqüència dels seus actes i de les seves paraules. I sense abandonar els principis ni deixar d’observar els objectius, ha de saber reconèixer els avenços en cada moment. Encara que el pas que fem sigui una estació més en el recorregut que ens porta al final de trajecte. I mai no ha de dilapidar la possibilitat d’una d’aquestes passes endavant, mentre vagin en la direcció correcta. Què l’ansietat no ens faci retrocedir. Per això, amic meu, demano el vot favorable per un Estatut que, reitero, suposa un salt qualitatiu importantíssim en relació a les necessitats actuals del nostre país i dels seus treballadors i treballadores i molt més si el posen en comparació amb qualsevol altre moment històric de Catalunya.

I perdona la pregunta: si l’objectiu era aconseguir a curt termini obrir un procés d’independència – legítim sens dubte - de Catalunya, com és que en tot el tràmit parlamentari ni tan sols es va dir una sola vegada?

Aquí trobareu l’àudio de la meva intervenció al Consell Nacionals sobre la posició de la UGT de Catalunya respecte al referèndum del Nou Estatut

També podeu consultar el text de la resolució que vàrem aprovar al següent enllaç:

Resolució de la UGT de Catalunya respecte al referèndum del 18 de juny

Sens dubte la reforma del mercat de treball que avui hem signat els sindicats majoritaris, juntament amb la patronal i l’Administració, significa un pas endavant important en la millora de les condicions laborals al nostre país. Reduint la temporalitat, dificultant la concatenació de contractes temporals i millorant la transparència i el seguiment en la cadena de la de subcontractació.

Aquest pas endavant, però, ha de ser ferm i s’ha de poder consolidar en forma de creació de més ocupació i de millor qualitat. El seguit de mesures contra la temporalitat que conté aquesta reforma, juntament amb les previsions de creixement econòmic per al nostre país, han de tenir aquest efecte. I els empresaris, encara que la CEOE hagi jugat un paper de fre de la reforma, han de tenir i projectar la màxima confiança en forma de contractació fixa i de conversió de contractes temporals en indefinits.

Per la seva banda, el Govern central, ara que les mesures ja estan pactades, ha de garantir-ne el compliment. I això significa necessàriament una aposta decidida per l’increment del nombre d’inspectors de Treball i dels recursos que tenen al seu abast per a desenvolupar la seva tasca de vigilància i sanció. No pot ser que a la Unió Europea hi hagi un inspector per cada 8.000 treballadors i a l’Estat espanyol la proporció sigui d’un per cada 29.000 treballadors. Això no pot ser.

Per cert, no entenc com alguns mitjans de comunicació mantenen que s’ha produït un abaratiment de l’acomiadament. Les condicions per a la rescissió de la contractació per part de l’empresa continuen essent les mateixes que les acordades en la reforma de l’any 1997 amb el govern Aznar. Els contractes de foment de l’ocupació amb 33 dies per any treballat es continuen aplicant als mateixos col·lectius. I d’altra banda, segueix vigent l’acomiadament de 45 dies per als contractes ordinaris. Més encara, hem aconseguit el contrari. Un treballador temporal pot ser acomiadat amb 8 dies per any treballat. Si ara el fan fix guanya en drets.

Volem el català a Europa

I ara, us encoratjo a participar a la campanya que ha iniciat el sindicat a través de la web per reclamar que el Parlament europeu adopti el català com a llengua d’ús oficial a la Cambra. Podeu participar-hi enviant aquest correu a l’oficina del president del Parlament, Josep Borrell, i així ajudarem a reobrir un debat que el Partido Popular creu que ha tancat.

Per poder enviar-li la carta al president del Parlament visita el següent enllaç:

http://www.ugtcatalunya.org/~adminugt/envioue.php

Us reprodueixo l’entrevista que em van fer al diari Avui per motiu de l’1 de maig

Quina és la relació amb altres sindicats, hi ha veritablement unitat sindical?
La relació amb CCOO és bona. Tots dos sindicats tenim milers de persones treballant conjuntament en empreses i som membres de la Confederació Europea de Sindicats.
Hi ha sindicats, com la USOC, que se senten marginats i denuncien que no es dóna aquesta unitat…
A Catalunya hi ha dos grans sindicats que tenen més del 80% del vot i el sindicat que se situa a continuació no arriba al 3% dels vots. La unitat no depèn dels grans sindicats, sinó de la decisió dels treballadors a l’hora de votar els seus representants. Aquest és un principi que no és gaire discutible.
¿Se sent còmode el sindicat amb aquest govern o troba a faltar l’anterior de CiU?
La veritat és que el temps passa tan de pressa que costa recordar les relacions que tenies amb altres governs. No és just fer comparacions, perquè cadascú té el seu moment i les seves circumstàncies. Hem tingut una relació extraordinària amb l’expresident Pujol i amb aquest govern hi ha un diàleg que ja ens ha permès arribar a acords importants.
Però la sortida de Rañé del govern ha dolgut…
El president té la facultat de canviar el seu govern i si ell considerava que s’havia de fer un canvi, doncs a mi em sembla bé. No amaguem que la sortida de Rañé ens ha dolgut per raons de sentiment col·lectiu del sindicat. Amb el pas del temps es valorarà més positivament la gestió de Rañé, sobretot la seva feina en aspectes laborals i la manera com ha afrontat els nombrosos tancaments d’empreses que s’han produït en els últims dos anys. La seva gestió de la política industrial o energètica ha sigut més discreta.
Precisament una de les grans crítiques que se li fa aquest govern és la seva pobra política industrial…
En els últims anys hem patit tancaments ferotges, fins i tot comparables als moments més durs de la reconversió industrial. Hi ha sectors que no es poden salvar, però d’altres sí. En aquest últim cas és on tot el govern s’ha d’aplicar de veritat. UGT i CCOO hem plantejat al govern la necessitat de crear un fons de 80 milions d’euros per finançar la posada en marxa d’accions de viabilitat en aquelles empreses que poden tirar endavant. El govern central també s’hauria d’implicar en aquest fons, perquè Catalunya ha hagut d’afrontar tota sola les grans reconversions industrials. El govern central, per exemple, no s’ha implicat en el sector tèxtil amb la mateixa força que en el naval.
Malgrat la crisis industrial, l’economia catalana sembla que està funcionat bé…
Amb creixements al voltant del 3% no és pot dir que les coses no van bé, encara que hi ha indicis que poden fer pensar que la situació es pot capgirar. L’arribada d’immigrants està impulsant el consum intern, però no podem fiar-ho tot als serveis i la construcció.
Preocupa la UGT la poca comunicació entre Foment del Treball i la CEOE?
Jo crec que preocupa el conjunt de la societat catalana. Com a català jo no puc deixar de sentir-me agredit i insultat pel president de la patronal espanyola. Hi ha una diferència molt clara entre les dues organitzacions: la CEOE està molt compromesa amb el PP, mentre que no tinc la mateix sensació respecte a Foment. La relació amb la patronal catalana és bona, però també millorable.
Les patronals i el govern han demanat reiteradament moderació salarial per contenir la inflació…
El que podem dir en aquest punt és que els beneficis empresarials han crescut en els últims anys molt per sobre de les alces salarials.