La atención mediática ha centrado sus focos en la precariedad que afecta a los jóvenes que se incorporan al mercado laboral. Las movilizaciones de los estudiantes en Francia han contribuido, sin duda, a provocar un giro en nuestra mirada hacia nosotros mismos y, que curioso, algunos se han asombrado. De golpe, parecen haber descubierto que hoy en día juventud y precariedad caminan por la misma senda. Peor aún, se ha normalizado esta situación hasta el punto de que este binomio parece inevitable. Un signo más de los tiempos que corren. Un mal signo. Los mismos que combaten la existencia de un sólido y eficaz estado del bienestar son los que pretenden introducir la máxima flexibilidad en la contratación, en especial la de los jóvenes: los que menos cobran y los que menos cuesta despedir. Y lo peor es que no parece que se hayan dado cuenta del flaco servicio que le están haciendo al país, a la productividad de la economía y, indefinitiva, a sus propios intereses. ¿Hacia dónde están empujando a los jóvenes si les ofrecen salarios cercanos al límite de la pobreza –estudio Avalot-Joves de la UGT de Catalunya-, una sucesión de contratos temporales y, por contra, les exigimos la máxima preparación académica y la máxima dedicación y disponibilidad? Mientras observan cómo los pisos siguen siendo artículo de lujo y la sociedad les vende un estilo de vida basado en el status derivado de su capacidad individual de consumo. Lo que si es seguro es que estas circunstancias y alguna más, explican el elevado grado de frustración de los jóvenes. Eso si, luego nos llevamos las manos a la cabeza ante determinados comportamientos sociales. Nos sorprende y escandaliza que vivan al día y dejen la proyección de su propio futuro para cuando no quede más remedio. La UGT de Catalunya ha colocado entre sus principales prioridades la denuncia de esta situación y la construcción de propuestas que reivindiquen contratos de calidad y sueldos dignos para los jóvenes. Nos esforzamos cada día y, en este sentido L’Avalot – Joves de la UGT de Catalunya, se ha convertido en un polo de referencia para los que hoy no albergan demasiadas esperanzas y no encuentran tampoco herramientas de cambio. Y aunque el escenario es complejo y las perspectiva de ponerle coto a la precariedad no encuentra la respuesta adecuada de la patronal seguimos exigiendo soluciones en la mesa del Diálogo Social. Nos estamos jugando mucho. Nos jugamos el futuro.

M’he assabentat de la declaració d’alto el foc permanent decretada per ETA durant una reunió que manteníem a Barcelona les direccions nacionals de la UGT de Catalunya i del sindicat majoritari basc, ELA. I ha estat veritablement emocionant. Aquesta esperada i desitjada treva, utilitzant les mateixes paraules que José Elorrieta, el secretari general del sindicat basc, ha creat una situació digna de passar al llibre de les anècdotes. ELA, un sindicat nacionalista, ha valorat el decret de treva en roda de premsa des de la seu de la UGT de Catalunya, utilitzant els nostres espais i amb el nostre logo de fons. M’ha semblat com si aquesta situació inesperada esdevingués una metàfora del que altres actors a d’altres escenaris hauran de concedir per trobar elements comuns que impulsin la pau definitiva a Euskadi i a la resta de l’Estat.

Espero que així sigui. L’ànim del conjunt del país és favorable a recórrer un camí que serà difícil, però en el pensament de la majoria hi ha la sensació que no ha de tenir marxa enrere, que no ens ho podem permetre. És per això que manifesto el meu convenciment que el conjunt de la ciutadania no entendrà que els partits en general, i el Partido Popular en concret, no prenguin la determinació de deixar-se fins a l’últim gram d’esforç en la consecució de la pau. L’hem de guanyar entre tots, però avui més que mai des de la Transició a la Democràcia, necessitem el lideratge sòlid de polítics amb visió d’Estat, generositat i decisió.

Però, no són els únics que han de sumar energies. Tota la societat civil i especialment els agents socials hem de donar ple suport al procés que ara s’obre. En el mateix sentit, vull transmetre la meva convicció personal i política que els sindicats estarem a l’alçada de les circumstàncies i demostrarem més que mai el nostre compromís amb el diàleg, la democràcia i la pau, com ja ho han fet reunint-se fa unes setmanes la UGT d’Euskadi i el sindicat abertzale LAB. Avui parlàvem amb ELA sobre la situació laboral, econòmica i social. També sobre l’Estatut de Catalunya i comparàvem els nostres models sindicals. Ens explicaven el seu desig de viure en un país en pau on les qüestions socials, polítiques i sindicals no estiguin condicionades per l’efecte de la violència. Avui, després de l’anunci d’ETA, he comprovat en la mirada de José Elorrieta que tots farem el possible perquè guanyem la pau.

Article d’opinió publicat a El Periódico (dilluns 20 de març).

A Catalunya no oneja la bandera espanyola, els jubilats andalusos no cobraran la pensió per culpa de l’Estatut i, per si no fos prou, ETA mana al tripartit.
Aquests són alguns dels bacteris que deixaven anar sense vergonya unes senyores molt ben vestides en un carrer de Sevilla per aconseguir que els vianants signessin en suport de la famosa pregunta del PP sobre la nació i la igualtat. És curiós l’interès que demostren ara per la igualtat, tenint en compte com van desaprofitar els seus vuit anys de govern. Per exemple, en forma d’increment de les pensions, de més escoles i hospitals, d’infraestructures viàries… La despesa social va caure durant el mandat d’Aznar un 2,4% respecte al PIB, és a dir, aproximadament 18.000 milions d’euros. Un dineral que podria haver servit per afavorir la igualtat entre tots els espanyols.
Perquè a totes les comunitats hi ha rics i pobres, i han d’administrar recursos suficients per reduir la distància entre els uns i els altres. A Catalunya, sense anar més lluny, 30.000 infants reben classes en barracons per manca d’instal.lacions dignes. Per això fa falta un nou Estatut amb un millor finançament, per garantir que l’estat de benestar sigui accessible per a tothom.
Sentint, però, la cridòria insolent d’aquests nouvinguts a la reivindicació de pancarta i carrer, sembla com si aquesta oposició no tingués passat. I en realitat és tan fosc com el futur que ens han transmès des del circ mediàtic de la seva convenció. El seu patriotisme és de boca ampla i via estreta. És hora d’obrir pas a un patriotisme nou basat en la consecució de nous drets civils i en la consolidació d’un fort estat de benestar, i és per això que ens hem d’esforçar a desfer l’estratègia que vol rescriure la història. Que sembli que Aznar no va negociar amb ETA; que el decret que retallava la prestació d’atur a desocupats i la vaga general del 20-J mai no van existir; el mateix que va succeir durant l’intent de manipulació informativa després de la tragèdia de l’11 de març de l’any 2004. Des del govern o bé des del carrer continuen jugant perillosament a la crispació i són especialistes a crear problemes i a aparèixer com la solució. Contra la demagògia cal interposar la força dels fets. I aquests són contundents.

El sindicato celebra este jueves en el recinto del Fòrum la III Trobada de delegados i delegadas de la UGT de Catalunya.  Va a ser un gran día. Primero porque siempre es un placer poder dirigirse a miles de nuestros representantes en las empresas y segundo porque, aunque creas conocer a la gran mayoría de los cuadros del sindicato, cada vez compruebas que se siguen incorporando a nuestro proyecto personas nuevas, con ideas nuevas. La UGT de Catalunya va a celebrar esta trobada en un buen momento. Más de 35000 afiliados y afiliadas nuevos en los últimos 5 años, tenemos presencia en más de 10000 empresas y hemos ganado las elecciones por segundo año consecutivo. Y aunque estos datos son excelentes no son para mi los más importantes. Lo verdaderamente relevante es que son fruto de un trabajo constante de proximidad y calidad de nuestra acción sindical. Nuestras propuestas tienen el valor, además, de nuestra credibilidad como organización. Nuestros delegados tienen el valor, además, de pertenecer a un sindicato riguroso y eficaz.

En medio de debates grandilocuentes y negociaciones de trascendencia histórica, de vez en cuando nos sobresalta alguna información que tiene la virtud de darnos de bruces contra la pura realidad. Te das cuenta entonces, de que las grandes decisiones en las que ocupamos nuestro preciado tiempo, se quedan pequeñas, casi ridículas, al lado de tragedias como la de Alba. Ojalá que no sea tarde y la niña se recupere de las heridas físicas de sus agresores y de las del alma, que a veces son más profundas. Lo que no sé es si la administración en su conjunto podrá disimular su incomprensible y patética actuación. Espero que la lección sea aprendida y no se olvide un minuto después de que Alba ya no sea noticia.