Article publicat a El Periodico

La reforma laboral que avui aprova el Consell de Ministres és un atac directe contra els drets dels treballadors. No servirà per millorar el mercat de treball ni el model productiu, no reduirà les llistes de l’atur ni ens ajudarà a sortir de la crisi econòmica. És una reforma servida en safata a aquells que volen aprofitar el desconcert que viu el país per aconseguir el que sempre han perseguit: un mercat laboral més semblant al marroquí que a l’alemany.

Finalment, el Govern s’ha doblegat davant les pressions de la gran patronal, els especuladors financers i els mercats internacionals ¿que, per cert, alguna responsabilitat tenen en aquesta crisi¿, i la gent ha de ser conscient de la gravetat del que està passant. Ha de saber que amb la reforma la seva situació contractual empitjorarà i que l’accés a una nova feina, tant per als que ja es troben al mercat laboral com per als que hi accedeixin per primera vegada, serà en condicions més precàries.

Aquesta reforma es fa per abaratir l’acomiadament. Era l’objectiu principal de la CEOE i finalment ho ha aconseguit. Generalitza el contracte de 33 dies d’indemnització per acomiadament improcedent i 20 dies pel procedent, però el fons de garantia salarial en pagarà 8, de manera que per a l’empresa quedarà en 12 dies. Cal afegir-hi que el Govern obre la porta perquè la majoria dels acomiadaments improcedents puguin passar per procedents per raons econòmiques, amb 20 dies d’indemnització ¿també per als contractes indefinits vigents¿, de manera que la reforma comporta el contracte únic.

Si fins aquí hem arribat als quatre milions i mig d’aturats, ¿què passarà a partir d’ara amb un acomiadament lliure i a preu de saldo? No sembla que aquesta sigui la recepta més idònia per crear ocupació i riquesa, en tot cas per augmentar els beneficis dels de sempre. Quan parlaven del canvi de model productiu, ¿es referien a això?

Un altre objectiu clau dels que han sol·licitat aquesta reforma és acabar amb la negociació col·lectiva. Que l’empresa es pugui despenjar dels convenis quant a flexibilitat horària i salaris suposa un cop directe al dret dels treballadors a la negociació col·lectiva, a costa d’ampliar el poder de l’empresari per imposar les seves condicions i sense una contrapartida en matèria de drets laborals col·lectius que ens apropi als nostres referents europeus.

Lamentablement, així s’han acabat mesos i mesos de diàleg social. Amb la proposta del Govern, la CEOE aconsegueix el 70% de les fites que s’havia marcat, i no es resignen perquè saben que encara alguns partits li poden fer aconseguir el 100%, principalment PP i CiU, que s’està expressant sense miraments com el representant de la patronal. Els partits que facin possible l’aprovació hauran d’assumir la seva responsabilitat en aquest retrocés històric que ens apropa més a les relacions laborals del segle XIX que a les que haurien de ser en el segle XXI.

No podem acceptar aquesta proposta, pels mateixos motius que vam rebutjar les mesures per reduir el dèficit. Són polítiques injustes, perquè afecten únicament els treballadors, fent-nos doblement víctimes de la crisi. I són inútils, perquè tal com reconeix el Govern, no crearan ocupació en la mesura que no hi hagi reactivació econòmica. El que necessita el nostre mercat de treball és millorar la qualitat de l’ocupació i posar fre a la temporalitat, justament a la inversa d’aquesta reforma, que soterra la contractació indefinida i generalitza la precarietat. El que necessita la nostra economia és fomentar el consum i l’activitat, no retallar salaris, congelar pensions i frenar la inversió pública. El que necessitem per transformar el nostre model productiu és apostar per la producció amb valor afegit, invertir en formació i en R+D+I i afrontar la reforma energètica.

I, per últim, el que urgeix al nostre país és una reforma fiscal que permeti augmentar els ingressos i fer el sistema més just i solidari, recuperant els impostos de patrimoni i successions, equilibrant l’aportació de les rendes del treball i les rendes de capital, augmentant la gravació de les famoses Sicav, combatent el frau fiscal i fiscalitzant el sector financer.

Però res d’això s’ha ni tal sols plantejat. La vella Europa social està sent víctima d’una implacable ofensiva neoliberal per debilitar els estats i la democràcia, desregularitzar el mercat de treball i escanyar el model d’Estat de benestar. Vivim sota el dictat d’uns mercats internacionals invisibles que mai no en tindran prou i sempre ens demanaran més sacrificis als més febles, mentre els governs es mostren incapaços de resistir les pressions i els xantatges.

Per això ens toca plantar cara. Ningú pot dir que els sindicats no hem estat responsables, però ha arribat el moment de donar una resposta al procés de retallada de drets socials que s’ha iniciat i que sens dubte continuarà després de l’estiu amb les pensions, la negociació col·lectiva i la cobertura per desocupació. I ho fem amb un seguit d’accions que culminaran el 29 de setembre amb la vaga general, en un context de mobilització europea. La ciutadania ha de ser conscient que, o bé ens plantem ara, o potser ja no hi haurà res a fer.

Fa uns dies vam presentar Sindicalistes Solidaris, la fundació de cooperació sindical de la UGT de Catalunya. En realitat, i com molts de vosaltres sabeu, no es tracta d’una entitat de nova creació, sinó de l’inici d’una nova etapa de la Fundació Josep Comaposada que, després de quasi 20 anys de trajectòria –i amb permís d’aquest pare del sindicalisme català, un dels fundadors de la UGT l’any 1888 a Barcelona-, hem decidit de canviar-li el nom per fer més identificable la seva tasca i per donar-li un nou impuls.

Què és el sindicalisme sinó solidaritat? Els i les sindicalistes sentim que som coresponsables del que passa al nostre voltant i que no podem restar impassibles davant les injustícies. Per això defensem els nostres companys i companyes a l’empresa dia a dia, per això ens impliquem en la lluita contra les desigualtats a la nostra societat. Durant dues dècades, la Fundació Josep Comaposada ha portat aquest esperit a l’altra banda de la Mediterrània i de l’Atlàntic, desenvolupant una tasca molt important de cooperació al desenvolupament sindical. Amb el suport de la Generalitat i de molts ajuntaments i entitats locals del país, hem promogut sindicats lliures i drets laborals –i, per tant, drets humans- als països del Sud, aportant-hi recursos i, sobretot, experiència i acompanyament.

Què és el sindicalisme sinó democràcia? En moments com aquests, en què sentim impotència i dolor per les imatges de devastació i patiment que ens arriben des d’Haití, pensem que el que cal és ajuda immediata que serveixi per pal•liar les necessitats bàsiques de la població. És cert que l’ajuda d’urgència és vital –i s’ha d’oferir, per descomptat-, però nosaltres creiem que és molt més important un altre tipus d’actuació: aquella que potser no permet palpar uns efectes a curt termini, però que permet, a poc a poc, transformar la societat, l’objectiu final del sindicalisme. Si enfortim el sindicalisme a d’altres parts del món, estem sembrant la llavor de la democràcia i ajudant a fer que creixin la cohesió, la igualtat, els drets, en definitiva, el desenvolupament econòmic i social. El sindicalisme no pot evitar els terratrèmols, però pot construir societats amb fonaments més resistents, perquè les conseqüències no siguin tan tràgiques.

En un món que el 80% de la població no té cap protecció social i que 1.200 milions de persones (sobre)viuen amb menys d’un dòlar al dia, tenim l’obligació moral d’actuar. Però, ho hem de fer també pensant en nosaltres, perquè en un món globalitzat només podem defensar i mantenir els nostres drets si prèviament els expandim a la resta de la població. Davant l’evidència que sempre hi haurà un país amb salaris més baixos que els nostres i una legislació laboral o mediambiental més laxa, només ens queda una sortida: cooperar en el seu desenvolupament. O globalitzem la igualtat o globalitzem la precarietat.

Per acabar: el sindicalisme també és, encara, una convicció de risc a moltes parts del món. L’any 2008, la Confederació Sindical Internacional identificava 76 sindicalistes assassinats arreu.

Per tot això, us vull demanar que us feu socis de Sindicalistes Solidaris. Els treballadors i treballadores, delegats i delegades, seccions sindicals i comitès d’empresa podeu col•laborar en els projectes de la nostra fundació a través de compartir la vostra experiència amb altres sindicalistes i treballadors o mitjançant una aportació econòmica. Us puc ben assegurar que els companys de Nicaragua, El Salvador, Perú, Marroc, Algèria, Palestina o Senegal us ho agrairan.

www.sindicalistessolidaris.org

No deixa de ser curiós que l’obsessió dels alcaldes per la transformació urbanística dels seus municipis, per l’aixecament d’edificis singulars, per la projecció de les ciutats i pobles del futur, més accessibles, saludables i humans, no sempre es traslladi a l’urbanisme social. És a dir, hi ha cap edifici més important, més estratègic, més necessari que el de la cohesió social d’un municipi? Hi ha fonaments més important que el de la convivència col•lectiva a la plaça pública del poble? Sincerament, no ho crec.

I això és el que ara pot estar en joc. Històricament, els ajuntaments han estat veritables motors del progrés social i col•lectiu dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. I la clau ha estat, sens dubte, que els equips municipals del color que sigui han sabut conciliar els interessos necessàriament contraposats en pro d’un objectiu comú. Han sabut construir en positiu espais comuns que ara cal defensar davant d’aquells que en la trencadissa volen trobar rèdit electoral, més enllà de les conseqüències que aquesta conducta pugui comportar.

Vic podria ser la punta de llança d’un debat ocult, o no tan ocult, a la resta de municipis, la resolució del qual pot suposar un abans i un després en el tractament i la integració de la immigració com a fenomen que cal afrontar políticament i socialment. I aquest és un debat que va més enllà del pur compliment de la legalitat, ja sigui la Llei d’estrangeria o el Pacte nacional per la immigració. Les lleis són interpretables, ja ho hem sentit. Per tant, convé aportar dosis de valors, habilitat i també lideratge. Valors per a defensar que la nostra ha de ser una societat de tots, dels que ja hi érem i dels que encara hauran de venir; que tan sols en la igualtat de drets i en el respecte d’aquests drets trobarem el camí de l’avenç social. Habilitat per saber col•locar les línies vermelles del debat polític i electoral allà on corresponen, com en el cas de la pena de mort, per evitar cedir espais a les aventures xenòfobes, racistes, que arrelen en el populisme més ranci i fastigós. I, finalment, lideratge perquè aquest discurs generi confiança i seguretat en el conjunt dels ciutadans i les ciutadanes que per angoixa poden deixar-se emportar per aquells que els ensenyen falses dreceres i els assenyalen les víctimes com si fossin els botxins.

També cal una certa valentia. M’explico. Tot aquest debat sobre la immigració és una polèmica que, de ben segur, es temperaria si els protagonistes gaudissin del dret a votar. Si els candidats i els seus partits haguessin d’integrar el vot immigrant en els càlculs electorals. Les decisions polítiques no serien les mateixes.

Aquest és el camí. Que aquells que ara resten callats també en parlin. O es que no paguen els seus impostos?