Las organizaciones de éxito son las que comunican bien, las que tienen una estrategia comunicativa bien orientada. Las que de forma constante se someten a revisión y convierten la percepción en terreno de juego. Y en los tiempos que corren más aún. El impacto de las nuevas tecnologías ha cambiado las reglas de la comunicación. Ha trastocado roles, expectativas y hábitos de consumo. Ha convertido a los humildes y sumisos receptores de información en poderosos prescriptores sociales que se han pertrechado en la red como bastión de libertad. Curiosamente, los poderosos lo siguen siendo, pero no tanto, y los que a poco podían aspirar se han encontrado con una terrible arma de construcción masiva en Internet.

El sindicalismo y sus organizaciones tenemos que entender que eso es así. Ni amenazas ni miedos ni tecnofobias de pacotilla valen si nos damos cuenta del enorme significado que tienen las nuevas tecnologías y cómo ayudan en el equilibrio del viejo y desgraciadamente descatalogado concepto de la correlación de fuerzas entre el capital y los trabajadores.

La acción en la red, el ciberactivismo sindical o el cibersindicalismo, como queráis, se ha convertido en una herramienta imprescindible para situar en este nuevo orden nuestras ideas y nuestras propuestas. El nuevo proselitismo de lo genuino y lo auténtico que representamos hay que hacerlo en la red, twitteando, en las redes sociales, con mente 2.0 –pido perdón por el lugar común-, leyendo y entendiendo que es lo que ocurre hoy en día y de qué manera nos va a afectar.

Para eso hay que encontrar apoyo en el talento de los mejores. Y digo esto, porque mañana, UGT de Catalunya celebra uno de los debates de preparación del 13º Congreso. En esta ocasión la cuestión es la comunicación como factor estratégico de la acción sindical. En esta jornada contamos con la participación de Antoni Gutiérrez-Rubí, uno de los comunicadores más influyentes, y seguro que el mejor analista de Catalunya sobre comunicación política, quiero destacar sus trabajos sobre el presidente de los Estados Unidos, Barack H. Obama y su estrategia comunicativa, en especial su utilización de la red.

El programa se completa con la presentación de la auditoría de la imagen de UGT de Catalunya en Internet a cargo de Pau Herrera y Yolanda García de BPMO. Seguro que nos animarán a continuar recorriendo el camino que iniciamos en comunicación digital.

Y finalmente, contaremos con la participación de Anna Diloy, Directora de Tinkle, consultora de comunicación para empresas, y Eduardo Magallón, periodista de La Vanguardia, que abordarán la conflictividad laboral en los medios de comunicación.

Sin duda, esta jornada, a la que desgraciadamente no podré asistir por razones de agenda, confirma que para UGT de Catalunya sindicalismo es comunicación.

Tal i com s’estan posant les coses amb aquesta sequera històrica, no seria estrany un decret que prohibís que ningú portés ous a les clarisses per allunyar el perill de pluja el dia d’un casament, una comunió, un concert de festa major o la final d’un important partit de futbol al barri.

Bromes a banda, els ciutadans i les ciutadanes de Barcelona ens estem començant a posar nerviosos. La paraula transvasament des de la batalla hídrica de l’Ebre sembla maleïda. Ni tan sols quan no hi ha més remei que utilitzar-la per descriure una aportació temporal de recursos d’una conca a una altra per abastir l’ús de boca bàsic, que és el que reclama fer el govern català. Cal la interconnexió que converteixi les conques en un sistema que permeti canalitzar els recursos de nord a sud i, al contrari, si la situació ho fes necessari.

Mentrestant, la situació es kafkiana. Els regants de les terres de ponent que es neguen a la connexió del sistema, ni tan sols de forma temporal, a l’espera que s’acabi la planta dessalinitzadora de El Prat de Llobregat, que solucionaria el 25% de les necessitats de l’àrea metropolitana de Barcelona. El govern central que s’oposa a aquesta solució per raons de càlcul polític. Sense voler analitzar més del que toca, és clar que el president Zapatero ha caigut en el parany de la dreta valenciana, murciana i també l’andalusa, que s’afanyarien a retreure-li l’aplicació d’un doble punt de vista, a favor dels interessos dels catalans. La portaveu d’aquest despropòsit ha estat la vicepresidenta del govern, Maria Teresa Fernández de la Vega, que ha despatxat la qüestió amb una manca de sensibilitat sorprenent. Trobo que al govern de ZP li aniria millor si no es deixés segrestrar tan sovint per l’argumentari que emana de la seu del PP al carrer Génova de Madrid. No sé si guanyaria vots a València, a Múrcia o a Madrid, però potser serviria per a dignificar els centenars de milers de vots de catalans i catalanes que hi van a anar, perquè aquells no tornessin.

El pitjor de tot, però, serà si els grans partits de Catalunya no tenen la generositat ni la visió de posar-se d’acord. Els ciutadans i les ciutadanes valorarem prou el que faci el govern per trobar la solució, però també recordarem el paper que jugui l’oposició de Convergència i Unió. És legítim que aprofiti les febleses i les contradiccions d’un govern, però no quan del que es parla és d’una situació extrema com la que viurem els 5 milions d’habitants de Barcelona, si no comença a ploure. I s’hauria d’evitar el drama mediàtic dels vaixells arribant al port carregats d’aigua. Seria un cop fortíssim pel nostre prestigi i tindria també un impacte negatiu per la dimensió turística de Barcelona i Catalunya.

Ara cal que tothom faci la seva feina, perquè l’aigua arribi a les aixetes. Nosaltres, els ciutadans i les ciutadanes, ja hem fet la nostra. A Barcelona, el consum d’aigua s’equipara a l’estàndard dels països europeus que fan un ús més responsable dels recursos hídrics. I la paguem al preu més car d’Espanya.

Hem conegut les xifres de l’estat de l’educació a Catalunya a partir d’un nou estudi de la Fundació Jaume Bofill. Escruixidores. Com també ho seran les contingudes a l’Informe PISA d’avaluació dels alumnes de 15 anys que es faran públiques en les properes setmanes.

Catalunya se situa a la cua d’Europa, especialment pel que fa a l’abandonament dels estudis  després de l’ensenyament obligatori (34%) i a la taxa de repetidors (13,7%).

Molt lluny dels objectius que marca Europa per a l’any 2010 (10% com a màxim d’abandonament escolar prematur) i amb la constatació que el nivell de formació de la nostra població jove, i no tan jove, és francament millorable, se’ns pot plantejar de preguntar-nos qui n’és responsable o directament encarar amb tota la fermesa una situació tan delicada, i apostar per una millora integral de recursos, eines i estratègies al servei d’una educació cohesionadora i de qualitat.

En relació a les responsabilitats podem parlar-ne clarament de dues: la manca de recursos suficients i sostinguts en el temps per apuntalar amb força el nostre sistema educatiu i la incapacitat del mateix sistema, i per tant, del conjunt de la societat, d’adaptar-se als canvis socials, econòmics i culturals que s’han produït en els darrers 15 anys.

Malgrat que la despesa pública en educació ha augmentat en els darrers anys,  per assolir els nivells de països com Dinamarca o Suècia, i per arribar a l’anhelat 6% del PIB, compromès en el Pacte Nacional per a l’Educació, al ritme actual trigaríem 16 anys. L’educació catalana pot esperar 16 anys? És prou clar que no. No pot esperar més.

Un altre aspecte molt crític és el baix percentatge d’alumnes escolaritzats en les etapes postobligatòries, i concretament en els estudis professionalitzadors, que es corresponen amb el major nombre de demandes del mercat de treball. Estem parlant de la Formació Professional. En aquests estudis es dóna un alt percentatge d’abandonament prematur causat, en part, per l’atracció que suposa treballar i guanyar un salari, per precari que sigui.

El nostre mercat laboral, amb predomini de llocs de treball poc qualificats, salaris baixos i alta rotació, exerceix un efecte pervers sobre els i les joves amb poca orientació i menys motivació per a continuar estudiant.
Com a país necessitem augmentar significativament la taxa de graduats, de nois i noies ben formats i amb una titulació a les mans, que romanguin el temps que sigui necessari a les aules atenent la seva formació i qualificació, i en el cas de la Formació Professional ens cal atraure més i més alumnes i que aquests finalitzin els seus estudis i puguin realitzar unes bones pràctiques professionalitzadores. Per garantir aquest doble objectiu, des de la UGT de Catalunya apostem per construir un model de beques-salari que garanteixi la permanència dels alumnes en els cicles formatius, sense risc d’abandonar-los a canvi d’uns diners a la butxaca. Aquest repte tampoc no pot esperar més.

És per tot això que n’esperem molt de la futura Llei d’educació de Catalunya. Una llei necessària que cal construir des del consens i la implicació de tots els sectors, aprofitant les experiències extretes de l’elaboració del Pacte nacional per a l’educació, no totes bones, i pivotant sobre la funció primera de tot sistema educatiu: la d’anivellar diferències socials.

Escric aquesta entrada al meu bloc mogut per la indignació. Ho reconec. Em costa d’entendre com en aquesta tragicomèdia de l’AVE a Barcelona i el seu efecte sobre el servei de Rodalies-RENFE, ningú no és capaç de sortir ni un mil·límetre del que és políticament correcte, encara que sigui al preu de contribuir a la mentida i a la falsedat col·lectiva.
És cert que el servei de Renfe a Catalunya és un desastre i que l’execució de les obres de l’AVE ha generat un desgavell de proporcions poc usuals. I que, segurament, el govern central hauria d’haver gestionat de forma més prudent les expectatives que teníem els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya en relació a l’arribada de l’alta velocitat. Malgrat tot, i dit això, convé recordar:Primer, l’aprovació, planificació i licitació de les obres de l’AVE es va fer en ple mandat del Partit Popular.

Segon, que el traçat va comptar amb l’assentiment de totes les forces polítiques amb representació.

Tercer, en cap cas ningú al llarg de tot aquest temps va establir cap disjuntiva entre el servei de Rodalies i l’AVE a Catalunya, en el benentès que presten servei a necessitats diferents i que ambdós són clau en la definició estratègica de les infraestructures de Catalunya. 

Quart, és la pròpia societat civil catalana, encapçalada pels agents socials i econòmics, que marquem la urgència de l’arribada de l’AVE a Barcelona i per tant, empenyem un govern central -en plena precampanya- a adoptar un compromís concret.

I cinquè, la sensibilitat en relació a la seguretat dels treballadors que construeixen l’AVE ha estat sempre una prioritat per als sindicats en general i per la UGT de Catalunya en particular; no hem sentit mai, els responsables dels partits polítics que ara s’afanyen a parlar de seguretat en el treball, denunciar cap de les 13 morts que s’han produït de començament d’any ençà a les obres del traçat.

Fetes aquestes consideracions prèvies, crec que ha arribat el moment que algú posi en valor l’actitud i el compromís del govern central i del president, José Luis Rodríguez Zapatero. No és habitual que un president afronti els problemes de cara i que assumeixi d’una manera absolutament generosa els problemes socials i polítics derivats de la gestió de les obres.

Diguem-ho clar: tothom sap que el Partit Popular, que ara assisteix de pancarter a manifestacions veïnals, és el veritable responsable de tot aquest desgavell. El govern d’Aznar i de Rajoy van planificar les obres, decidir el traçat i aprovar els contractes amb les empreses constructores. Per cert, per què ningú no explica per quines clàusules compensatòries aquests contractes no es poden rescindir com seria raonable veient els resultats?

Segurament per a ZP hauria estat molt més fàcil, i segurament molt més recomanable políticament, no haver assumit l’herència de gestió d’Aznar i haver reiniciat tot el procediment de planificació i execució de les obres de l’alta velocitat a Catalunya. Però, de ben segur, els que ara reclamen que s’aturin les obres i que es torni a plantejar l’accés a Barcelona haurien encès la foguera dels greuges històrics de Catalunya per denunciar un retard més, afegit als 8 anys que ja arrossegàvem gràcies al govern del Partit Popular.

La UGT de Catalunya no se sumarà a aquest aquelarre que combina debats pseudocientífics sobre el subsòl de Barcelona, surten tècnics experts en planificació ferroviària a cada tertúlia i exigeix dimissions urbi et orbe.

No volem pescar en aquest riu. El que ens preocupa és la solució per als treballadors que han vist interromput i dificultat el seu accés habitual a la feina; els efectes que això té sobre la seva vida quotidiana i la conciliació de la vida familiar i laboral; fer propostes que ajudin a passar aquest tràngol com ara la gratuïtat del servei mentre duri la situació; i sobretot, evitar que els grans oblidats de tot plegat siguin un altre cop els ciutadans i les ciutadanes, ofegats pels decibels dels que ara criden, quan abans callaven de forma còmplice.

La UGT de Catalunya ha criticat i continuarà criticant la manca d’inversions i esperarà que el govern de ZP resolgui el dèficit històric d’inversions que hem d’agrair eternament a Aznar i la seva colla. A Catalunya, que sabem d’injustícies i greuges històrics, faríem bé de recordar que el govern de Zapatero ha d’assumir el que correspongui, però seria un despropòsit abonar-nos a les tesis d’aquells que per desconeixement o  no, el que fan és regar l’hort de la dreta.

El conseller d’Economia de la Generalitat, Manel Castells, ens va traslladar en el transcurs de la reunió d’ahir els principals punts de l’acord amb el govern espanyol sobre les inversions a Catalunya. Són bones notícies. Mai el nostre país havia assolit una fita econòmica i financera d’aquestes característiques. Ara es tracta de no esguerrar aquest futur prometedor.
M’explico: podria passar que, després d’haver aprovat el nou Estatut i d’haver-ne impulsat el desplegament també a través d’un bon acord d’inversions de l’Estat a Catalunya, ara ens equivoquéssim en la seva materialització. Seria un veritable desastre que tot l’esforç desenvolupat de forma gairebé transversal i l’èxit aconseguit no es concretés per manca de consens i excés de miopia política. El Govern ha de sumar tot l’arc parlamentari en un compromís ferm que asseguri l’execució de les inversions, encara que es produeixi un tomb en la majoria electoral. El contrari ens portaria a un carreró sense sortida que impediria la planificació de les futures infraestructures en relació als reptes econòmics i socials que el nostre país ha d’afrontar sense més dilació. Una planificació que ha de mantenir una coherència màxima amb el Pla d’inversions de la Generalitat de Catalunya.

No obstant això, vull ser confiat i optimista i pensar que s’imposarà aquest sentit comú tan català i sabrem aplegar totes les energies al voltant del que realment és important: l’optimització de la inversió recentment acordada entre el conseller Castells i el vicepresident econòmic, Pedro Solbes.

L’experiència em diu, però, que convé que els principals agents socials i econòmics acompanyem aquest procés. I per això, ahir davant dels mitjans de comunicació i avui a través del meu bloc, proposo que l’Acord estratègic per la internacionalització, l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana esdevingui de nou el marc on es defineixi, amb l’aportació de l’Administració i de les organitzacions signants, quin ha de ser l’ordre de prioritats d’aquestes inversions. Faria bé el Govern de compartir la seva anàlisi amb la dels sindicats i els empresaris. Tan sols una aposta d’àmplia base social i econòmica pot garantir de forma eficaç la consecució d’aquest consens tan necessari per la creació de les condicions per al desenvolupament sostingut i sostenible del nostre país. Tan sols un acord sòlid en forma de Pacte nacional per les infraestructures pot dibuixar amb garanties la Catalunya dels propers 7 o 10 anys. Espero que l’Administració sigui sensible a aquesta proposta que faig en nom de la UGT de Catalunya, i que comparteixen els principals agents econòmics i socials. Catalunya no pot perdre ni una oportunitat més.