Article publicat originalment a Catalunya Press

Més d’un any després de l’aprovació de la “urgent i necessària” reforma laboral -com era qualificada pel Govern-, l’economia espanyola continua sense crear ocupació. Gairebé 5 milions d’aturats a tota Espanya i més de 600.000 a Catalunya. Per tant, a més d’urgent i necessària se la pot qualificar de fracassada, inútil i profundament lesiva per als drets laborals.

Doncs, així les coses, la patronal CEOE dona a conèixer aquesta setmana el seu decàleg de propostes per a la contractació. Són 10 propostes que semblen més una crida al conflicte social fora i dins de les empreses que no pas una aproximació al diàleg i l’entesa amb els representants d’aquells que més, per no dir únicament, estem patint la crisi econòmica amb càrrec al nostre lloc de treball, el nostre salari o les cobertures socials. La realitat és tossuda i demostra que les velles receptes que prescriuen la precarietat laboral com a principal medicina per a la reactivació econòmica i l’activació de la contractació no serveixen de res. La prova salta a la vista.

Però la patronal, lluny d’entendre la situació i d’elaborar un diagnòstic realista i acurat dels veritables reptes que té la nostra economia, com és el canvi del model productiu a través de la inversió en innovació i desenvolupament, més i millor qualificació professional i la creació d’ocupació estable i amb drets associada a la producció d’alt valor afegit, el que fa és optar per la reducció de costos i punt, per continuar essent una economia de mirada curta i amb l’horitzó posat al Marroc i no a Alemanya, almenys en el terreny de la productivitat.

Abaratir l’acomiadament, afeblir la negociació col•lectiva i rebaixar salaris…el mantra de sempre per a reptes nous. Una proposta que, lluny de fer-nos sortir de la crisi, ens enfonsarà encara més en el pou. I el Partit Popular posant setge al Palau de la Moncloa… no són motius per a l’esperança però plantarem cara.

Article publicat a la columna de Catalunya Press

Se n’ha parlat poc. Massa poc per la importància que té. Una de les últimes decisions que va prendre el Consell de ministres abans de dissoldre les cambres, i amb elles la segona legislatura del president José Luís Rodríguez Zapatero, ha estat donar un pas més en la precarització del mercat de treball. D’una revolada ha colat una reforma que ha quedat informativament gairebé enterrada per l’altra reforma, la de la Constitució per col•locar un sostre de despesa pública a l’Estat. D’aquesta darrera se n’ha parlat molt. I molt poc de la laboral que suposa dues coses. En primer lloc, liquidar la prohibició que impedia encadenar més de 24 mesos en contractes temporals a la mateixa empresa, la mostra fefaent del gran fracàs de la reforma laboral endegada fa poc més d’un any. I, en segon lloc, ampliar dels 24 als 30 anys l’edat fins a la qual un jove pot tenir contracte de formació, aquell que permet treballar fins al 75% i, per tant, cobrar el mateix percentatge del salari de conveni que, en ocasions, si no existeix conveni, pot ser el salari mínim interprofessional. És a dir, els i les joves catalans podran cobrar 480 euros fins als 30 anys.

Per dir-ho ras i curt, el govern acaba de posar una pedra lligada al coll d’un jovent que pateix un 56% de contractació temporal i una taxa d’atur superior al 40% entre els menors de 25 anys. Ras i curt. Aprovada amb nocturnitat i traïdoria, aquesta reforma exprés tenalla encara més l’asfixiant situació que viu la generació que ha de ser el futur del país. El govern ha signat la reforma que impedirà objectivament el seu desenvolupament laboral, econòmic i social. Els nega, de nou, la possibilitat d’un treball digne. Allargassa agònicament la precarització del seu mercat laboral. Els condemna a escorar-se de nou a la cua de l’edat d’emancipació d’Europa.

Potser el que no pensen des del govern és que malmetent les condicions laborals i socials dels joves d’avui en dia hipotequen el futur del país.

Poca gent recorda ja que la PIRMI es diu així perquè és un Pla Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció. Va néixer l’any 97, amb el president Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat i va significar un avenç considerable en matèria de protecció social de les persones en greu risc d’exclusió. Agents socials i econòmics, administració local i el propi govern varem dissenyar una eina efectiva per a garantir un mínim de subsistència a aquelles persones que tenen series dificultats per accedir al mercat de treball i mantenir un nivell d’ingressos suficient. Per això mateix, l’aleshores Departament de Benestar Social i el de Treball es van repartir la tasca d’informar i aprovar els casos d’una banda i assegurar les ofertes formatives i controlar que aquestes persones continuaven mantenint el perfil necessari per a rebre l’ajut. I així han anat les coses durant  gairebé 15 anys. Durant tot aquest temps ha complert la seva funció i l’objectiu pel qual va ser creat, i podem dir que amb eficàcia.
Hi ha qui diu que després de tot aquest temps, cal una revisió, un canvi. Potser sí. Però per millorar la seva capacitat de continuar complint les seves finalitats. Si l’any 1997 es va considerar necessari posar en marxa aquest ajut, no cal dir que la duresa de la crisi econòmica que pateixen fonamentalment els més febles avui en dia, desgraciadament confirma més encara la vigència i la necessitat de mantenir el PIRMI i reforçar-lo. Ara per ara és l’únic salvavides de moltes famílies enfonsades en una crisi que sembla no tenir final.

És per això que la decisió del govern és irresponsable, insensible i injusta.
Irresponsable perquè aquest i tots els governs han de saber que més enllà dels objectius de control del dèficit, n’hi ha un de superior que és el de garantir una vida digna als seus ciutadans i ciutadanes. Que tenen l’obligació de posar barreres sòlides davant del perill de fractura social. De la mateixa manera que no és de rebut comprovar com, per escapolir-se de la pressió social i mediàtica, un conseller és capaç d’atiar, encara que sigui involuntàriament el discurs de la xenofòbia, generant dubtes sobre un mal ús de l’ajut per part d’una comunitat d’immigrants. No es pot criminalitzar tot un col•lectiu, cap retallada pot justificar aquesta estratègia.

I dic que la decisió evidencia escassa sensibilitat social perquè, sorprenentment, demostra una manca d’empatia important amb la gent que més pateix, amb aquells que estan pagant com ningú la factura d’aquesta crisi. Almenys en el terreny de les declaracions dels diferents portaveus del Departament d’Empresa i Ocupació. Lluny d’assegurar la fortalesa de la prestació, i si cal, intervenir en aquell casos justificats en  que correspongui una actuació sancionadora, el que s’ha fet és generar la percepció d’un frau generalitzat que l’únic que aconsegueix és criminalitzar els més febles. Un despropòsit.
Però, sobretot, aquesta decisió és injusta perquè afecta les principals víctimes de la crisi econòmica. Els més vulnerables, els que es troben en situació d’exclusió social o bé de camí. Els que han perdut la feina, se’ls ha acabat la prestació d’atur, els que no troben feina perquè no hi ha, els que han estat desnonats i deuen encara l’hipoteca. Mentrestant més de 16.000 milions d’euros es passegen a l’ombra per Catalunya en foma de frau fiscal segons informes dels propis tècnics de l’Hisenda Pública i assistim a una retallada de l’impost de successions que beneficia especialment els grans patrimonis.
Tant de bo el govern rectifiqui. Espero que el president Mas escolti el ressò social i se’n faci càrrec de la situació de milers de persones que ja no poden ni subsistir. Si no és així, s’haurà de preparar per un conflicte social creixent.

El patiment del petit empresari, que no és un negrer sinó que vol crear riquesa i que té més possibilitats de repartir-la, és molt diferent que el de la gran empresa, on decideix un consell d’administració que a lo millor està a l’estranger, sense ningú que coneix personalment als treballadors. La família d’aquests directius continuarà duent el mateix tipus de vida, anirà igualment de vacances on sempre, mentre que el patit empresari renunciarà a tot això i potser té una hipoteca per la casa que acabarà perdent.

- Hem començat a parlar, fora de la oficialitat de l’entrevista, sobre les dificultats dels petits empresaris, els autònoms i els professionals.

- Sí, aquesta crisi està afectant molt a les classes mitjanes o a la gent que es creia que eren classe mitjana i que potser no ho eren. Gent amb un petit negoci, autònoms, que s’han trobat que han perdut tot i que han hagut d’explicar als seus fills que aquest any no s’aniran de vacances i que hauran de canviar de col·legi.
Hem d’anar sumant per sortir de la crisi i no manipular a la gent com s’està fent amb arguments com que la culpa és dels estrangers o dels que cobren el PIRMI.

- Ha hagut abusos.

- Sí, però hem de matar mosques a canonades? Arreglem l’abús, però no afectem al conjunt del sistema.

- L’agost és una data buscada per alguna raó de desmobilització, etcètera?

- Ningú s’havia adonat que amb el pressupost del 2011 el PIRMI se’ls havia disparat. Com que el govern està ple de gent de l’IESE doncs apliquen teories sense pensar en les persones. Si de 34.000 expedients estem parlant d’un o dos casos de frau és una cosa, deu mil seria un altre. El més normal hauria estat cridar la comissió de seguiment, que per això es va crear quan un govern Pujol va instituir el PIRMI en consens amb altres instàncies, com els sindicats. Per què no se’ns ha reunit? Ull, jo no empararé que cobri una persona que no hi té dret, però han tingut vuit mesos per analitzar el problema. Em dol que el president de la Generalitat no hagi pres mesures en la línia del que vàrem dir-li: que repassessin expedient per expedient.

- Amb quatre milions i mig d’aturats a Espanya, cent mil amunt o avall, no hi ha esclat social. La gent no surt a robar al mercat perquè passa gana. Vol dir això que no són tants els aturats reals, que hi ha economia submergida, que la família és el sostenidor…?

- Hi ha un sostén de la família? Segur que sí, però quan creix el nombre de famílies on tots estan a l’atur això es fa difícil. Gent de l’economia submergida que cobra l’atur jo crec que no n’hi ha massa, ah, que treballin en l’economia submergida sense declarar ni cobrar atur, segur que sí. Li explicaré una dada: aquest juliol ha estat el mes d’una ocupació turística més alta i en canvi no ho estat quant a contractació laboral. Això vol dir que hi ha empresaris que treuen més benefici contractant treballadors sense cotització a la Seguretat Social.

- Així baixa l’atur real que parlàvem abans.

- Però és un desastre, perquè és fam per avui i més fam per demà. No ens ajuda, tot el contrari. La cobertura per desocupació ha baixat espectacularment. Havíem arribat a un 70 per cent dels treballadors en atur i ara no arriba al 50 per cent fins i tot incloent-hi els dels 400 euros per llarga durada. Això és especialment greu entre els joves, que representen més de la meitat dels aturats i on només reben ajut el 45 per cent. A un jove que veu un cartell on demanen un cambrer, s’apunta i accepta treballar encara que sense seguretat social, li has de donar la culpa a ell? No, els responsables són l’empresari i l’Estat, que hauria de controlar més. Tenim un problema amb el control de l’activitat laboral.

Els empresaris saben que no hi ha inspecció de treball en cap de setmana

- Vol dir que la inspecció de treball no és prou diligent?

- Segurament és el cos amb més diligència, però no té mitjans. Estem en una relació d’1 a 3 respecte a la Unió Europea. Fa anys que ho venim anunciant. Ah, i els caps de setmana no hi ha inspectors de guàrdia. Els empresaris del turisme i de la restauració saben que no es trobaran un inspector que els anirà a demanar papers en cap de setmana.
I si féssim unes mesures de xoc? Potser hauríem d’habilitar la policia perquè fes una primera inspecció i que després notifiquessin les possibles irregularitats a la inspecció de treball.
Situació irregular vol dir, entre altres coses, menys recaptació per l’Hisenda pública i menys drets pels treballadors, que s’ho trobaran a l’estar a l’atur o al cobrar una pensió. També, evidentment, menys possibilitats de reclamar res.

- Vostè percep més o menys rigor inspector si governa l’esquerra o el centre-dreta?

- Hi ha diferència tot i que haig de reconèixer que l’aparell de l’Estat és una rèmora. Potser qui ho va tenir més clar va ser la consellera Mar Serna però no tenies recursos estatutaris. La nova administració no l’ha derogat però tampoc l’ha desplegat.
Tant que es parla que sobren estrangers, sap que quan van venir més va ser en l’època de l’Aznar perquè li ho demanaven els seus amics?

- Era quan allò d’”Espanya va bien” i venien a fer les feines que els nostres fills no volien fer.

- Això no és veritat. Altra cosa és si els nostres fills estan disposats a fer determinades feines en les mateixes condicions que se’ls ha donat als estrangers. El govern Aznar va omplir de marroquins els horts de Múrcia i també d’Andalusia i pretenia fer un pont marítim que els portés a dormir cada nit al Marroc i retornar-los al matí per treballar.
Aquestes polítiques sí que distingeixen uns governs d’altres.

- Merkel i Sarkozy es tornen a reunir i marquen el pas immediat pel conjunt d’Europa. Té sentit aquesta tutela a què ens han sotmès?

- No té sentit perquè fins i tot contravé els tractats signats tant per Espanya com per la Unió Europea, per exemple en matèria laboral que és competència exclusiva dels estats. Sarkozy volia reformular el capitalisme i ara no vol que França entri en la marea dels mercats. Confio que Merkel i Sarkozy veuran que d’aquesta crisi no sortirem si no fem més política i menys mercat.
La Unió Europea ha estat pensada per quan tot anava bé, amb un creixement continuat, però la realitat és que Europa té una recessió de cavall, en uns països més gran que en altres. Alemanya sobreviu perquè els països dits emergents continuen comprant-li productes que ells encara no poden fer, però ja veurem quant dura això.
El que sí que ha de fer la Unió és mantenir el control de les polítiques monetàries, l’emissió de moneda i el tipus de canvi pensant no en un país concret sinó en el conjunt. Amb això tindrem prou? No, perquè a la gent se li ha de dir la veritat, com ara que aquesta és la continuació de la crisi del 2008, quan no es van prendre mesures.
Avui dia els directius de les grans companyies ho maneguen tot sense participar en el capital de l’empresa. Són la nova classe emergent que fa bellugar les empreses i el món. Però haurien de pensar més en l’economia real i menys en les mercats.

- Què opina del 15-M? És un canvi d’actors, sense polítics i sindicalistes, amb demandes diferents i heterogènies…

- Aquest moviment l’he viscut amb il·lusió i esperança i fins i tot, per algun acte en què he participat, amb emoció. És important que hagi un retrobament amb els valors que donen sentit a la raça humana.
Un moviment que surt tant de cop és molt plural i variat i una cosa que m’ho confirma és la quantitat de gent d’UGT, però també de Comissions Obreres, que estaven a les concentracions o a les manifestacions. Ho vivim com una continuïtat de l’activitat del sindicat que potser no ens tocava tan directament, com és el debat de si la democràcia s’exerceix cada quatre anys o cada dia.
També ha hagut presència del 15-M als centres de treball perquè alguns que no van aconseguir representació per la via de les eleccions sindicals han intentat aconseguir-ho per la via del 15-M, objectiu que no han aconseguit ni de lluny. Per què? Perquè la gent sap que, amb defectes i virtuts, els sindicats hem fet la nostra feina.
Aquest moviment ens ha d’ajudar a fer una certa autocrítica sobre el funcionament del sindicat, a fer les coses bé i de manera transparent. Per exemple, fer els millors acords i que la gent els ratifiqui. Aquesta reflexió la faig ara després del 15-M, però també abans del 15-M i des de l’any 1994 quan el congrés confederal va introduir canvis de magnitud. Nosaltres hem incorporat que els convenis s’hagin de ratificar en referèndum dels treballadors. I les comissions negociadores hauran d’explicar més sobre el que es parla en la negociació. Una de les coses que més se’ns ha reprotxat és l’acord sobre pensions, que jo defenso, tenint en compte les condicions en què ens trobem, i que és millor que el d’Alemanya o que el que preparen a Itàlia. L’hem explicat prou bé? No.

- És un acord fet sota pressió d’Europa que posava la pistola al pit a Espanya.

- Però si no som capaços d’explicar el que fem i que sigui ben valorat per la majoria és que no ho estem fent bé. Pensi que tal com estem no trigarem gaire a sortir al carrer per defensar aquest acord.

- Es refereix al tam-tam de que arriba a la dreta, i ho canviarà a pitjor?

- No hi ha cap dubte. El Partit Popular no ens ha explicat què pensa fer, com ja va fer Cameron que semblava més social que els laboristes. Els canvis no aniran a millor, no sabem què opina el PP en relació amb la contractació o sobre la negociació col·lectiva.
Si no guanyés el PP, amb el PSOE també tindríem dificultats perquè els mercats continuaran intervenint a favor de les posicions més de dretes. Tenen un gran interès en què Espanya sigui intervinguda i intentaran fer-ho abans de les eleccions. Davant d’això, sembla que no puguis ni replicar.

Una pota més de l’establisment

- Els sindicats, juntament amb els polítics i també els mitjans de comunicació, mereixen una opinió poc favorable dels ciutadans segons les enquestes.  D’on ve aquest descrèdit?

- Són enquestes generals en què tothom opina, sigui o no treballador, i en els últims anys ha hagut una campanya brutal conta UGT, CCOO i els seus dirigents que ha cuallat. Passa això a les empreses on som presents? No, perquè la militància i la representació han anat creixent i entre tots dos sindicats sumem més que fa un o dos anys.
La gent ha de saber que l’alliberat sindical dedica les seves hores de feina i unes quantes més a treballs de participació per defensar els interessos dels treballadors. Ha arribat ja l’hora d’aclarir dues coses:
Una, el concepte de subvenció, que molt sovint ocupa l’atenció d’uns determinats mitjans de comunicació d’ultradreta. Són programes d’activitats lligades a la formació amb la Generalitat, diputacions, ajuntaments… que es poden consultar a la web del sindicat i que nosaltres a més hem desviat cap a la fundació Info. No sé què faríem amb tantes desenes de milions d’euros com diuen que tenim! I després hi ha una altra part de la subvenció, que es destina als costos de la negociació col·lectiva. Qui ha de pagar això? Només els treballadors que estan afiliats?
La segona és de tipus personal. Jo agafo el metro, camino pel carrer i hi ha gent que m’atura. Podria comptar amb els dits de la mà els que m’han increpat, més aviat em diuen el contrari: “ah, vostè agafa el metro i va sense escorta?”.

- Però si el veuen a un bon restaurant es pensen que paga el sindicat.

- Jo acostumo a dinar per aquí prop, a algun bar de menú. El que passa es que una vegada un dirigent sindical navarrès va fer una celebració al Bulli i ho va treure un diari. Jo també he anat al Bulli i pregunto: se’ns pot negar el dret a viure i a dinar en el Bulli pagant amb els meus diners?
Passa que nosaltres potser hem sortit massa a les fotos, perquè tenim una activitat pública, i una part de la societat ens veu com una pota més de l’establishment. Però si la nostra missió és la negociació aquesta no la podem fer sols i el poder polític vol la foto amb nosaltres per recolzar-se socialment. Al final, però, nosaltres no decidim, no tenim el Butlletí Oficial de l’Estat.

Al dictat de la dreta europea, amb capital a Berlín, i dels mercats internacionals, que no necessiten seu social per dirigir el món, els governs d’Europa estan imposant polítiques de tall clarament neoliberal que no serviran per treure’ns de la crisi, però sí per desmantellar el model social europeu i fomentar el negoci privat i financer.

De cada tres aturats espanyols, un ha estat acomiadat improcedentment i un altre tenia contracte temporal, però tot i així no deixen de repetir-nos que tenim un mercat de treball rígid i car, i per això ens van decretar una reforma laboral que ens ha ajudat a arribar a més de 700.000 desocupats a Catalunya. Una altra cançó que sona molt, segons una idea de la productivitat pròpia del segle XIX, és que hem de treballar més hores i cobrar menys (el 60% dels espanyols ja cobra menys de 1.000 euros), i la reforma de la negociació col·lectiva que plantegen passa per, entre d’altres, eliminar els convenis sectorials i deixar sense empara la immensa majoria de les empreses. En canvi, després d’haver sortit de manera urgent i repetida en ajut del sector financer, els nostres governants són incapaços d’exigir a bancs i caixes que facilitin el crèdit necessari per tornar a impulsar l’economia. De demanar-los responsabilitats en aquesta crisi, ni en parlem.

El 12% dels catalans que treballen i el 28% dels aturats tenen ingressos inferiors al llindar de la pobresa. La nostra cohesió social està amenaçada per aquest model de relacions laborals basat en la precarietat, però també per l’atac sense treva contra l’Estat del Benestar. Ens volen convèncer de la insostenibilitat dels serveis públics i només coneixen un verb: retallar. Retallar, però, drets i protecció social dels que menys tenen mentre s’afavoreix els poderosos. Com es pot defensar una reducció de 1.000 milions d’euros del pressupost sanitari alhora que se suprimeix l’impost de successions perquè els rics deixin de pagar 400 milions anuals? El problema és d’ingressos, així que cal una reforma fiscal que faci el sistema veritablement just i solidari –els que més tenen han de pagar més- i també un Pacte contra el frau fiscal, que segons algunes fonts pot arribar a representar un 25% del PIB.

L’onada neoliberal també qüestiona el paper dels sindicats. Doncs bé, diumenge –i també el 14 de maig- tornarem a sortir al carrer per defensar la vigència i els valors del Primer de Maig i del sindicalisme, encapçalant una renovada aliança social amb centenars d’entitats que diuen prou a les polítiques de retallada de drets de la ciutadania, que no construeixen alternatives justes a la crisi i que a més premien els autèntics responsables.