Artículo a La Vanguardia en resposta al de Pedro Nueno

Querido profesor Nueno: leí con interés la carta que nos enviaste a los sindicatos. Y con sorpresa. El tono distendido de tus reflexiones me invitaba a sonreír con tus giros nostálgicos sobre la altura de miras de nuestros representantes en los primeros tiempos de nuestra democracia, aunque también sugería un punto de frivolidad que me preocupó cuando, como hoy, nos enfrentamos a una de las situaciones económicas más complejas y duras, al menos para los trabajadores. Estimado profesor, después de años de moderación en los salarios y beneficios empresariales históricos… ¿no crees que somos los que más arrimamos el hombro? Está bien apelar al entusiasmo colectivo, como si se tratara de un cursillo acelerado de inteligencia emocional, pero puede ser improductivo cuando a los que diriges tu llamamiento tienen salarios de menos de 1.000 euros, horarios imposibles que les impiden atender a sus obligaciones familiares y además trabajan cada día bajo la espada de Damocles en forma de contrato temporal y despido gratis. ¿Entusiasmo? Te puedo asegurar que hay que ser todo un entusiasta para no deprimirse ante ese escenario.

Entiendo que te parezca un esfuerzo trabajar incluso los sábados y desde cualquier parte del mundo. Les parece lo mismo a los trabajadores de las grandes superficies que lo hacen todos los sábados y además atienden a todo el mundo, con una sonrisa optimista.

Sinceramente, estimado profesor, y dicho sea con todo el respeto, ni ese atisbo de crítica a los empresarios sirve para compensar el desequilibrio que se desprende de tus opiniones escritas. No eres justo cuando descargas el peso de las soluciones a la crisis sobre las espaldas de los más humildes, mientras dejas que se vayan de rositas los especuladores financieros e inmobiliarios que también tienen que ver con lo que nos está ocurriendo. Es más, estos que dejas escapar generosamente son los verdaderos responsables de la crisis. No te atienes a los hechos cuando apelas al pasado para poner en evidencia las carencias sindicales de hoy en día, y nos pides que vociferemos menos y nos pongamos las pilas, ahora que precisamente acabamos de firmar un acuerdo salarial con la patronal que dará estabilidad a la negociación colectiva en los próximos meses. Pero eso, querido profesor, los sindicatos debemos combinarlo con el ejercicio de nuestra capacidad legítima de presión a través de la movilización en defensa de los intereses de la mayoría.

Dices, y espero que no sea mofa, que habría que jubilarse a los 80 años. De hecho ya es posible, pero no estaría de más que mejoraran los incentivos para aquellos que quieren o pueden permanecer en activo hasta esa edad. Pero piensa en aquellos que llevan toda su vida en una cadena de montaje, en un taller, en un andamio, barriendo calles, atendiendo al público, dejándose la vista delante de un ordenador, atendiendo teléfonos durante horas, apagando fuegos, asistiendo a enfermos o dando clases a 25 efervescentes niños. Piensa en ellos y en muchísimos más que, después de trabajar toda la vida, tienen derecho a descansar y a percibir la pensión que ya se han pagado. No merecen que se les atemorice con el futuro del sistema público, por mucho interés que tengan las entidades financieras en vender sus fondos de pensión privados.

Les mobilitzacions de demà en defensa de les pensions i contra el retard de l’edat de jubilació seran importants. Estic segur que moltíssims treballadors i treballadores s’hi afegiran per exigir al govern que enterri la seva proposta d’allargar la jubilació als 67 anys. Perquè es injusta, no es basa en raons socials objectives i tan sols respon a un plantejament d’ajust pressupostari molt vinculat a la situació de crisi econòmica.

Està clar que la gent no accepta les intencions del govern. Els sindicats hem estat els primers en aixecar la veu l’alerta, però el clam popular en contra d’aquesta mesura és brutal. Des dels més joves fins a aquells que es troben a prop de la retirada professional coincideixen en afirmar que, amb més de 4 milions d’aturats a Espanya, parlar de jubilació és, com a mínim, poc seriós.

És clar que si la tendència de l’atur es manté així, a la llarga la caixa de la Seguretat Social patiria, però també cal dir que en la pitjor crisi econòmica que ha viscut aquest país el fons de reserva té 60.000 milions d’euros. I això ens ha de donar confiança en la viabilitat del sistema, just el contrari del que volen els centres d’estudis econòmics associats a les principals entitats financeres, que s’afanyen a atemorir, com ho fan cíclicament, sobre el futur de les pensions. Amaguen, però, que els fons privats han perdut a la vora d’un 25% del seu valor i és aquí a on els hi va el negoci.

L’argumentari dels poders econòmics i financers apel•la la longevitat per explicar que la piràmide d’edat de la societat espanyola s’està invertint i que això tindrà efectes sobre la sostenibilitat d’un model que pot veure com els que cotitzen s’equiparen en número als jubilats. I l’única solució que troben, doncs, és continuar treballant fins als 67 i així reduir la pressió sobre el sistema.

El problema és un altre i no el volen veure. Ningú no vol explicar la vinculació entre salaris i pensions. Ningú no vol sentir a dir que els salaris baixos cotitzen poc i per tant ingressen menys a la caixa de la Seguretat Social. Ningú no vol explicar com afecta en termes de cotitzacions l’abandonament del mercat laboral de molts treballadors, en especial dones, que veuen impossible conciliar les obligacions familiars amb les de la seva feina. No es diu que el grau de desenvolupament tecnològic del nostre país en relació als nostres socis europeus fa que l’esforç físic tingui encara un pes excessiu en l’ocupació. Com tampoc és d’us comú la dada que confirma que l’esperança de vida dels més rics és 10 anys superior a la dels més humils. I, per últim, ningú no explica que, de tot Europa, Espanya és un dels països on l’edat real de jubilació és més tardana.

Doncs serem els sindicats, un cop més, el que haurem d’elevar el to per fer arribar al conjunt de la societat allò que, per altra banda, ja ha entès perfectament. Plantarem cara i enviarem un missatge clar i nítid als membres del Pacte de Toledo. No acceptarem que per raons estètiques aquest govern giri a la dreta, per millorar la seva imatge davant dels mercats financers. No acceptarem que s’obrin debats falsos I es proposin solucions falses que tan sols ens condueixen a la retallada de drets socials dels treballadors i les treballadores.

Fa uns dies vam presentar Sindicalistes Solidaris, la fundació de cooperació sindical de la UGT de Catalunya. En realitat, i com molts de vosaltres sabeu, no es tracta d’una entitat de nova creació, sinó de l’inici d’una nova etapa de la Fundació Josep Comaposada que, després de quasi 20 anys de trajectòria –i amb permís d’aquest pare del sindicalisme català, un dels fundadors de la UGT l’any 1888 a Barcelona-, hem decidit de canviar-li el nom per fer més identificable la seva tasca i per donar-li un nou impuls.

Què és el sindicalisme sinó solidaritat? Els i les sindicalistes sentim que som coresponsables del que passa al nostre voltant i que no podem restar impassibles davant les injustícies. Per això defensem els nostres companys i companyes a l’empresa dia a dia, per això ens impliquem en la lluita contra les desigualtats a la nostra societat. Durant dues dècades, la Fundació Josep Comaposada ha portat aquest esperit a l’altra banda de la Mediterrània i de l’Atlàntic, desenvolupant una tasca molt important de cooperació al desenvolupament sindical. Amb el suport de la Generalitat i de molts ajuntaments i entitats locals del país, hem promogut sindicats lliures i drets laborals –i, per tant, drets humans- als països del Sud, aportant-hi recursos i, sobretot, experiència i acompanyament.

Què és el sindicalisme sinó democràcia? En moments com aquests, en què sentim impotència i dolor per les imatges de devastació i patiment que ens arriben des d’Haití, pensem que el que cal és ajuda immediata que serveixi per pal•liar les necessitats bàsiques de la població. És cert que l’ajuda d’urgència és vital –i s’ha d’oferir, per descomptat-, però nosaltres creiem que és molt més important un altre tipus d’actuació: aquella que potser no permet palpar uns efectes a curt termini, però que permet, a poc a poc, transformar la societat, l’objectiu final del sindicalisme. Si enfortim el sindicalisme a d’altres parts del món, estem sembrant la llavor de la democràcia i ajudant a fer que creixin la cohesió, la igualtat, els drets, en definitiva, el desenvolupament econòmic i social. El sindicalisme no pot evitar els terratrèmols, però pot construir societats amb fonaments més resistents, perquè les conseqüències no siguin tan tràgiques.

En un món que el 80% de la població no té cap protecció social i que 1.200 milions de persones (sobre)viuen amb menys d’un dòlar al dia, tenim l’obligació moral d’actuar. Però, ho hem de fer també pensant en nosaltres, perquè en un món globalitzat només podem defensar i mantenir els nostres drets si prèviament els expandim a la resta de la població. Davant l’evidència que sempre hi haurà un país amb salaris més baixos que els nostres i una legislació laboral o mediambiental més laxa, només ens queda una sortida: cooperar en el seu desenvolupament. O globalitzem la igualtat o globalitzem la precarietat.

Per acabar: el sindicalisme també és, encara, una convicció de risc a moltes parts del món. L’any 2008, la Confederació Sindical Internacional identificava 76 sindicalistes assassinats arreu.

Per tot això, us vull demanar que us feu socis de Sindicalistes Solidaris. Els treballadors i treballadores, delegats i delegades, seccions sindicals i comitès d’empresa podeu col•laborar en els projectes de la nostra fundació a través de compartir la vostra experiència amb altres sindicalistes i treballadors o mitjançant una aportació econòmica. Us puc ben assegurar que els companys de Nicaragua, El Salvador, Perú, Marroc, Algèria, Palestina o Senegal us ho agrairan.

www.sindicalistessolidaris.org

No deixa de ser curiós que l’obsessió dels alcaldes per la transformació urbanística dels seus municipis, per l’aixecament d’edificis singulars, per la projecció de les ciutats i pobles del futur, més accessibles, saludables i humans, no sempre es traslladi a l’urbanisme social. És a dir, hi ha cap edifici més important, més estratègic, més necessari que el de la cohesió social d’un municipi? Hi ha fonaments més important que el de la convivència col•lectiva a la plaça pública del poble? Sincerament, no ho crec.

I això és el que ara pot estar en joc. Històricament, els ajuntaments han estat veritables motors del progrés social i col•lectiu dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. I la clau ha estat, sens dubte, que els equips municipals del color que sigui han sabut conciliar els interessos necessàriament contraposats en pro d’un objectiu comú. Han sabut construir en positiu espais comuns que ara cal defensar davant d’aquells que en la trencadissa volen trobar rèdit electoral, més enllà de les conseqüències que aquesta conducta pugui comportar.

Vic podria ser la punta de llança d’un debat ocult, o no tan ocult, a la resta de municipis, la resolució del qual pot suposar un abans i un després en el tractament i la integració de la immigració com a fenomen que cal afrontar políticament i socialment. I aquest és un debat que va més enllà del pur compliment de la legalitat, ja sigui la Llei d’estrangeria o el Pacte nacional per la immigració. Les lleis són interpretables, ja ho hem sentit. Per tant, convé aportar dosis de valors, habilitat i també lideratge. Valors per a defensar que la nostra ha de ser una societat de tots, dels que ja hi érem i dels que encara hauran de venir; que tan sols en la igualtat de drets i en el respecte d’aquests drets trobarem el camí de l’avenç social. Habilitat per saber col•locar les línies vermelles del debat polític i electoral allà on corresponen, com en el cas de la pena de mort, per evitar cedir espais a les aventures xenòfobes, racistes, que arrelen en el populisme més ranci i fastigós. I, finalment, lideratge perquè aquest discurs generi confiança i seguretat en el conjunt dels ciutadans i les ciutadanes que per angoixa poden deixar-se emportar per aquells que els ensenyen falses dreceres i els assenyalen les víctimes com si fossin els botxins.

També cal una certa valentia. M’explico. Tot aquest debat sobre la immigració és una polèmica que, de ben segur, es temperaria si els protagonistes gaudissin del dret a votar. Si els candidats i els seus partits haguessin d’integrar el vot immigrant en els càlculs electorals. Les decisions polítiques no serien les mateixes.

Aquest és el camí. Que aquells que ara resten callats també en parlin. O es que no paguen els seus impostos?

Us deixo les meves declaracions respecte l’editorial conjunt publicat avui a 12 diaris catalans en defensa de la dignitat de Catalunya. Les he fet aquestes declaracions en el marc de la cloenda del setè congrés de la Federació de Serveis Públics del sindicat. Considero que aquesta inèdita iniciativa demostra “la maduresa dels mitjans de comunicació catalans” i alhora proposa que les organitzacions sindicals, civils i socials catalanes facin un “acte unitari” en defensa de l’Estatut. El Tribunal Constitucional ha de saber que Catalunya “se sent agredida”.