Entrevista a Josep M. Àlvarez a (El Punt)

Amb 34 anys, va arribar a la secretaria general però des dels 20 que es dedica, “amb cos i ànima”, al sindicat. Amb 56 anys, Josep Maria Àlvarez està valorant si continua o no al capdavant de la UGT però no prendrà la decisió fins al gener o febrer, abans del congrés anual.

Es veu fent política com l’exlíder de CCOO, Joan Coscubiela?

Article publicat a Catalunya Press.

El Govern de Mariano Rajoy continua donant-li voltes a la qüestió del rescat de l’economia espanyola. Condicionat pel calendari electoral, sens dubte, el president del Govern de l’Estat mira d’ajornar una decisió que sembla inapel•lable i que els propis mercats ja han anticipat rebaixant la prima de risc per sota del 500 punts.  No obstant, el Govern no deixa de moure’s en la pura conjuntura. Sense acabar de definir més estratègia econòmica ni política que aquella de qui dia passa any empeny. A base de tacticismes, silencis atronadors i una manca de transparència mai vista a la política espanyola, Mariano Rajoy intenta que no s’enfonsi aquest vaixell que és Espanya. El que passa és que el temps s’esgota i les coses no canviaran. No podem viure permanentment en el terreny de la indefinició.  Rajoy sap perfectament que les anomenades condicionalitats que acompanyaran l’hipotètic rescat d’Espanya seran duríssimes i que això afectarà de forma directa la seva permanència al front del Govern.  Al Partido Popular sembla que les aigües baixen remogudes i només una bon resultat a Eskadi, però sobretot a Galícia les poden tranquil•litzar. Però això és impossible del tot, en un país que després de 5 anys de crisi econòmica, política i social, ara afronta de la mà d’aquest rescat europeu una de les retallades més fortes que ha hagut de suportar i que, sens dubte, afectarà les pensions, els salaris i els serveis socials, és a dir, les ja extremadament castigades classes populars.  El país no confia en el futur si aquest ha de venir de part de les decisions polítiques que ens han portat fins aquí. Les receptes que ens han prescrit per sortir de la crisi només han fet que enfonsar-nos encara més en el pou de l’atur, la pobresa i la fractura social. Cal austeritat? És clar! Però encara és més necessari canviar radicalment el rumb de les polítiques per tal d’estimular el conjunt de l’economia. Cal aconseguir del BCE i de la Comissió Europea -i si m’ho permeten, de la cancellera alemanya Angela Merkel, un nou escenari de recuperació per a Espanya que ens permeti afrontar el deute financer de forma que les quotes mensuals nos ens ofeguin com fins ara. Si no és així, ni la pujada de l’IVA generarà més ingressos a l’Estat, ni es generarà ocupació que pagui IRPF ni el consum estirarà de les empeses. Aquest ha de ser l’objectiu principal del govern Rajoy. Llàstima que s’ha posat les ulleres de curt i han renunciat a mirar l’horitzó.

Article publicat a Catalunya Press.

Tots aquests mesos pendents de la decisió del sr. Adelson i ves per on el govern de la Generalitat tenia un as a la màniga. I perdoneu el símil ara que sembla que ens hem lliurat del megaprojecte de joc que amenaçava el Parc Agrari del Baix Llobregat i definia un model d’inversions econòmiques profundament especulatives. D’entrada, cal esmenar la manera de fer del Govern. Les formes són importants i, tot i entenen la discreció elemental que aquest tipus de negociacions necessiten, no es de rebut que el conjunt de la ciutadania ens assabentem del projecte i les seves característiques a través d’una roda de premsa dels diferents consellers. Així, sense avís previ. Si aquests projectes requereixen de complicitats, en la mesura que impacten sobre el conjunt de l’economia i l’entorn, cal que el territori, el teixit social i el productiu així com les principals institucions en tinguin consciència, si es vol evitar generar més reserves de les purament lògiques i normals. Dit això, no és pot dir que aquest projecte sigui en si mateix una mala notícia. Una inversió econòmica important i un impacte que podria ser rellevant sobre l’ocupació tant en el sector de la construcció com en el sector serveis. Podria esdevenir un bon estímul per a Tarragona i també per a Catalunya en aquests moments en què necessitem urgentment reactivar l’activitat econòmica. Podria implicar una aposta interessant per al turisme, que hauria de ser complementària amb el ja existent parc de PortAventura.  I en últim terme, però no per això menys important, no implica a priori l’extorsió sobre el nostre marc legal que podria haver significat la ubicació del projecte EuroVegas a les portes de Barcelona. De tota manera, tampoc no convé deixar-se emportar pel cofoisme. Cal conèixer abans la lletra petita del projecte per acabar d’estar segurs que serà el que tots esperem: una inversió productiva, sense impacte ambiental  perjudicial per al territori, que creï ocupació estable i de qualitat i sigui una palanca sòlida que, junt amb d’altres, ens ajudi a sortir de la crisi econòmica.

Article de Josep M. Àlvarez, secretari General de la UGT de Catalunya, publicat a El Periódico de Catalunya el 4 de setembre de 2012

Catalunya vol la independència? No crec que ningú en sàpiga la resposta. No obstant, el que sí és cert -i seria del tot absurd negar- és que la insatisfacció creix a Catalunya. Dos elements, un d’estructural i un altre de conjuntural, estan sotmeten a molta pressió les costures de l’actual encaix del nostre país en l’Estat espanyol. El primer és la sempre dificultosa relació amb la lògica centralista, abans poc dissimulada i ara obertament uniformitzadora dels poders fàctics que operen a Espanya. I, com no, la crisi econòmica, que en el plànol de la conjuntura ha obert una mena de guerra pels escassos recursos econòmics i financers, en la que Catalunya té totes les de perdre de mantenir-se l’actual model de relació fiscal amb Espanya. Un sistema que permet la sagnant paradoxa d’obligar Catalunya a acollir-se a una sort de pla de rescat a l’espanyola mentre és capaç de generar 16.000 milions d’euros l’any en impostos que el govern d’Espanya gestiona directament.

En paral•lel, els ciutadans de Catalunya patim el rigor d’unes retallades econòmiques que estan produint un empobriment generalitzat i que afecten principalment les capes populars i les persones en situació més vulnerable. Assistim en aquest país a l’acompassament  entre les reformes ideològiques que pretenen afeblir la solidesa del nostre model d’Estat de Benestar, de drets socials i laborals, i aquelles reformes condicionades per la manca de recursos econòmics que puguin sostenir l’estàndar de serveis públics que havíem assolit. Sense que els partits que les impulsen vulguin deixar massa ben definida la línia que separa la ideologia de l’estretor pressupostària.

El cas és que els ciutadans de Catalunya estem patint les conseqüències d’un  repartiment dels recursos a l’Estat espanyol que objectivament penalitza les nostres possibilitats de reactivació econòmica, impedeix al nostre teixit empresarial entomar els reptes de l’economia i dificulta el sosteniment de les cobertures socials. A la vegada, aquesta situació d’atzucac financer s’ha erigit en la principal excusa per a impulsar la modificació a la baixa de les cotes de drets i benestar que després de dècades de lluita i esforç havíem aconseguit.

Aquest 11 de Setembre serà, doncs, l’expressió de tot aquest malestar. D’una banda, la insatisfacció davant d’una Espanya que en mans dels discurs més tronat i centralitzador del Partido Popular ha optat per la via de la involució autonòmica, el menyspreu i l’atac a un dels seus principals motors econòmics, com és Catalunya. D’altra banda, la traducció d’aquest ofegament en mesures que afecten durament la vida de les persones, la desesperança i la necessitat de trobar una sortida a tot plegat.

Aquests factors estan fent créixer l’escletxa emocional i afeblint els vincles de tota mena que ens unien a la resta de l’Estat. Curiosament, no se n’adonen els patrocinadors de la unitat d’Espanya que aquesta escletxa que abans es nodria d’elements fonamentalment ètnics i culturals ara està adoptant un perfil nítidament econòmic i funcional. I això està fent trencar les pròpies fronteres sociològiques i ideològiques de l’independentisme per a assolir més transversalitat social i política.

És fonamental que la negociació del Govern de la Generalitat amb el Govern d’Espanya en relació al nou pacte fiscal per a Catalunya tingui èxit. Cal l’acord sobre una nova relació fiscal en la línia del Concert  Econòmic per al segle XXI com vàrem proposar des de la UGT de Catalunya. Un concert fiscal que neixi del pacte pels drets de ciutadania i no de l’exercici dels privilegis de les elits benestants. L’Estat ha d’entendre que és moment de permetre que Catalunya, a través d’una hisenda pròpia i integral, pugui esdevenir el recaptador, inspector i liquidador de tots els impostos que paguem els catalans. Un acord que reequilibri la necessària solidaritat interterritorial per assegurar que Catalunya disposa dels recursos propis suficients per a posar-los a disposició del creixement econòmic, la creació d’ocupació i la sostenibilitat financera del nostre marc de competències, especialment en matèria sanitària, educativa i social. Un nou model que ens permetria afrontar aquesta crisi amb xifres més baixes d’atur, perquè el nostre sistema productiu gaudiria també dels recursos necessaris per sostenir l’economia. Un nou model que, ben gestionat, configuraria un país pròsper econòmicament i avançat socialment.

Si aquest acord entre el governs de Catalunya i Espanya no fos viable, les conseqüències seran imprevisibles per a tothom, perquè la insatisfacció nacional creix, la fractura social ja és alguna cosa més que el fantasma d’una amenaça i el neguit per trobar una sortida a la crisi esdevindrà un potent catalitzador de consciències que propiciarà un context en què cada cop més catalans exigiran poder decidir democràticament quin ha de ser el vincle amb Espanya. I, sens dubte, serà l’Estat, per la seva manca de visió, de sensibilitat territorial d’equitat amb Catalunya, qui ens haurà posat als peus d’aquests disjuntiva.

Article publicat a Catalunya Press

Sabíem que la reforma laboral del 2010 i després la del 2012 no servirien per afrontar la crisi econòmica i generar ocupació. Sabíem que, ans al contrari, produirien un triple efecte: facilitar brutalment l’acomiadament de treballadors ampliant de forma insensata les causes objectives; abaratir les indemnitzacions, col·locant-les en el llindar de la gratuïtat, i trencar de forma radical amb la raó de ser del dret laboral, que es basava en la protecció de la part que s’entén que es la feble, el treballador. Tot això ja ho sabíem i ens hem cansat d’explicar-ho, com hem explicat també que era mentida quan s’afirmava que el mercat de treball espanyol patia d’una rigidesa tal que dissuadia els empresaris de contractar persones. Que només des de l’oportunisme miop o la mala fe, també miop, es podia defensar que aquestes reformes laborals eren necessàries per afrontar els canvis estructurals que farien la nostra economia més productiva i competitiva. El temps, poc temps per cert, s’ha encarregat de confirmar el que dèiem els sindicats i algun economista que no s’ha deixat atrapar pel mantra del pensament únic. Les reformes laborals, i en especial la del 2010, representen l’aprovació per decret de la impunitat a les empreses, el desequilibri, la desconfiança i el conflicte permanent. O es pensen que la gent es quedarà quieta? Potser fins ara sí, la por no deixa de ser un gran aliat dels poderosos que ens fan creure que si no ens movem, si ens resignem tot anirà bé i potser ens lliurem de la tragèdia. Però aquesta país està arribant a uns extrems de degradació en les relacions laborals que ens aboca a l’enduriment del conflicte. Divendres al matí he participat a la concentració dels treballadors i les treballadores de Grup Prisa, Cadena SER i ONA FM. Gent que qualsevol qualificaria de més que raonables. I el que vaig copsar entre ells és un sentiment de decepció, desconfiança i indignació. Només fa dos mesos que havien arribat a un acord sobre un ERO per a l’acomiadament de més de 200 treballadors a tot Espanya. Un acord que bloquejava qualsevol nou acomiadament fins a l’abril de 2013. Doncs per a la direcció, aquest acord ja és paper mullat, perquè planteja una altra onada d’acomiadaments i baixada salarial. D’això parlo quan afirmo que les relacions laborals a Espanya es deterioraran fins a límits desconeguts si no som capaços de generar un canvi. Si no som capaços de reconstruís el que les reformes han enfonsat. No serà fàcil, ho sabem. Però no ens queda una altra que continuar lluitant, no resignar-nos. Però ho hem de fer units i de forma solidària. Ens estem jugant massa.