Article publicat a “Catalunya Press”

La UGT de Catalunya, juntament amb la resta d’entitats de la Plataforma Prou Retallades, ha presentat aquests dies un memorial de greuges de les polítiques de la Generalitat, que són bàsicament un afebliment dels serveis públics i un increments de taxes que perjudiquen fonamentalment les classes populars i que tornen a ser la tònica dels pressupostos d’aquest any. El Govern utilitza el missatge de desprestigi de la funció pública, de la manca de recursos i de la necessitat de retallar de forma indiscriminada, sense oferir cap altra alternativa ni concertació possible, per encobrir una clara i injusta estratègia de desmantellament de l’Estat del Benestar amb la intenció de mercantilitzar els serveis públics essencials. Nosaltres creiem que hi ha altres sortides, basades en la defensa indiscutible de l’Estat del Benestar com a model de justícia i de cohesió social, però que exigeixen una aposta clara i decidida per una fiscalitat solidària i progressista, que faci pagar més a qui més té, i per la lluita contra el frau i l’evasió fiscal. Però és que a més el Govern està confonent legalitat amb legitimitat, perquè aquestes polítiques d’aprimament traumàtic de l’administració i de destrucció del nostre model social no estaven incloses en cap programa electoral que la ciutadania hagi votat. No ens serveixen els arguments de la “majoria silenciosa” ni de la “legitimitat de les urnes” d’un Govern que, a més, s’ha negat sistemàticament a negociar aquests pressupostos amb els agents socials. Per això, la UGT i CCOO de Catalunya hem demanat als grups polítics que instin el Parlament, d’acord amb la llei de consultes, a realitzar-ne una perquè la ciutadania expressi si està d’acord o no amb la manera com s’estan aplicant les retallades. Creiem que aquest és el moment d’exercir el nostre dret a decidir. I com que sabem que hi ha alternatives, convoquen a tothom a manifestar-se, juntament amb la resta d’organitzacions socials del país, aquest dissabte 28-G a les quatre capitals catalanes sota el lema “No a la dictadura financera! Aturem les retallades!”.

Article original de Catalunya Press

Aquests dies Artur Mas compleix un any com a president de la Generalitat, però el balanç d’aquests dotze mesos del que ell mateix va anomenar “Govern dels millors” no pot ser gaire positiu. La paraula retallades pesa com una llosa sobre aquest país i els seus ciutadans i ciutadanes. El Govern sembla trobar la inspiració en una única missió: equilibrar i sanejar els comptes de la Generalitat de Catalunya. A priori ningú diria que sigui una política errònia, en plena crisi, sota la pressió dels mercats internacionals i de la troika europea. Però veient el que ha donat de si aquest primer any de legislatura, sembla que aquest objectiu s’ha convertit en tota una obsessió que posa en dificultat el propi estímul públic de l’economia i posa en risc la qualitat dels serveis públics essencials. L’actual equip no sap més que repetir el mantra de la necessitat d’ajustar els comptes i la duresa amb què imposa els seus plantejaments, sense cap marge per a la negociació, fa pensar que en certa mesura està aprofitant la conjuntura per imposar un nou model d’administració pública i d’ús de drets essencials. Ho delata, per exemple, la supressió definitiva de l’impost de successions i l’orientació fiscal centrada en taxes idèntiques per a tothom i no l’augment d’impostos directes i progressius segons la renda. O què dir de l’anomenat “tiquet moderador” a les receptes farmacèutiques i que en realitat es tracta, no ja d’un copagament, sinó d’un repagament sanitari universal que no entén ni d’aturats ni de pensionistes ni de malalts crònics. Però les constants retallades en els serveis públics, a més de suposar la pèrdua de drets socials i de generar més desigualtat entre les persones a l’hora d’accedir al dret a una educació o una sanitat pública, tenen un tercer i pervers efecte: destrueixen llocs de treball. El Govern es va proposar a l’inici de la legislatura reduir l’atur a la meitat, però ha arribat al 25% del seu mandat amb 742.000 desocupats i una taxa d’atur del 19,4%, un 1,4% més que quan el va iniciar. Resumint, en aquest any la factura nacional de la crisi tan sols l’estan pagant les rendes més humils i els empleats públics.

Article publicat originalment a Catalunya Press

Més d’un any després de l’aprovació de la “urgent i necessària” reforma laboral -com era qualificada pel Govern-, l’economia espanyola continua sense crear ocupació. Gairebé 5 milions d’aturats a tota Espanya i més de 600.000 a Catalunya. Per tant, a més d’urgent i necessària se la pot qualificar de fracassada, inútil i profundament lesiva per als drets laborals.

Doncs, així les coses, la patronal CEOE dona a conèixer aquesta setmana el seu decàleg de propostes per a la contractació. Són 10 propostes que semblen més una crida al conflicte social fora i dins de les empreses que no pas una aproximació al diàleg i l’entesa amb els representants d’aquells que més, per no dir únicament, estem patint la crisi econòmica amb càrrec al nostre lloc de treball, el nostre salari o les cobertures socials. La realitat és tossuda i demostra que les velles receptes que prescriuen la precarietat laboral com a principal medicina per a la reactivació econòmica i l’activació de la contractació no serveixen de res. La prova salta a la vista.

Però la patronal, lluny d’entendre la situació i d’elaborar un diagnòstic realista i acurat dels veritables reptes que té la nostra economia, com és el canvi del model productiu a través de la inversió en innovació i desenvolupament, més i millor qualificació professional i la creació d’ocupació estable i amb drets associada a la producció d’alt valor afegit, el que fa és optar per la reducció de costos i punt, per continuar essent una economia de mirada curta i amb l’horitzó posat al Marroc i no a Alemanya, almenys en el terreny de la productivitat.

Abaratir l’acomiadament, afeblir la negociació col•lectiva i rebaixar salaris…el mantra de sempre per a reptes nous. Una proposta que, lluny de fer-nos sortir de la crisi, ens enfonsarà encara més en el pou. I el Partit Popular posant setge al Palau de la Moncloa… no són motius per a l’esperança però plantarem cara.

Article publicat a la columna de Catalunya Press

Se n’ha parlat poc. Massa poc per la importància que té. Una de les últimes decisions que va prendre el Consell de ministres abans de dissoldre les cambres, i amb elles la segona legislatura del president José Luís Rodríguez Zapatero, ha estat donar un pas més en la precarització del mercat de treball. D’una revolada ha colat una reforma que ha quedat informativament gairebé enterrada per l’altra reforma, la de la Constitució per col•locar un sostre de despesa pública a l’Estat. D’aquesta darrera se n’ha parlat molt. I molt poc de la laboral que suposa dues coses. En primer lloc, liquidar la prohibició que impedia encadenar més de 24 mesos en contractes temporals a la mateixa empresa, la mostra fefaent del gran fracàs de la reforma laboral endegada fa poc més d’un any. I, en segon lloc, ampliar dels 24 als 30 anys l’edat fins a la qual un jove pot tenir contracte de formació, aquell que permet treballar fins al 75% i, per tant, cobrar el mateix percentatge del salari de conveni que, en ocasions, si no existeix conveni, pot ser el salari mínim interprofessional. És a dir, els i les joves catalans podran cobrar 480 euros fins als 30 anys.

Per dir-ho ras i curt, el govern acaba de posar una pedra lligada al coll d’un jovent que pateix un 56% de contractació temporal i una taxa d’atur superior al 40% entre els menors de 25 anys. Ras i curt. Aprovada amb nocturnitat i traïdoria, aquesta reforma exprés tenalla encara més l’asfixiant situació que viu la generació que ha de ser el futur del país. El govern ha signat la reforma que impedirà objectivament el seu desenvolupament laboral, econòmic i social. Els nega, de nou, la possibilitat d’un treball digne. Allargassa agònicament la precarització del seu mercat laboral. Els condemna a escorar-se de nou a la cua de l’edat d’emancipació d’Europa.

Potser el que no pensen des del govern és que malmetent les condicions laborals i socials dels joves d’avui en dia hipotequen el futur del país.

Aquest setembre ha començat amb un atac sense precedents a la llengua catalana. Via  interlocutòria, el TSJC ha donat dos mesos al Govern de la Generalitat perquè el castellà sigui llengua vehicular a l’escola. Des de divendres, que els mitjans van donar a conèixer la notícia, ens hem vist embolicats en una sèrie d’acusacions, contraacusacions… sobre les conseqüències del dictamen jurídic.

Més enllà de les grans declaracions, la immersió lingüística afecta la quotidianitat de les persones. Afecta professionals, pares i mares i, sobretot, alumnes.

Crec, sincerament, que aquests darrers són els que en surten més malparats, si finalment el castellà és llengua vehicular a l’escola. La immersió lingüística s’ha destacat per ser un element cohesionador de la nostra societat. Sortint de la dictadura, ha permès que els nens i nenes d’aquest país, un país en què el català estava en greu desavantatge, sortissin de l’ensenyament obligatori amb les mateixes competències en català que en castellà. I molts fills de la immigració han trobat en el coneixement del català una via fonamental d’accés a la ciutadania plena, d’integració, i ha estat aquest element el que ens ha portat durant molts anys a construir un sol poble, sense dualitats. L’escola, i tots aquells a qui implica, ha estat garant de la igualtat. El català és la nostra llengua pròpia, i és imprescindible per accedir a determinats llocs de treball, relacionar-se en determinats paràmetres… igual que ho és el castellà. Atorgant als nostres alumnes plenes competències en ambdues llengües, els hem garantit, si més no de sortida, les mateixes oportunitats. I això és un símptoma dels valors que sempre ha defensat l’escola catalana.

Als pares i mares que han interposat la denúncia, els demano que no hipotequin el futur dels seus fills i filles. No es tracta de guanyadors ni de perdedors. Es tracta de sumar. El català és una llengua que suma i suma al castellà. Les dues combinades fan que els nostres alumnes tinguin un avantatge clar, que és el domini de dues llengües. Tant de bo en fossin tres, amb l’anglès, o quatre, amb el francès… tant de bo el sumatori fos infinit per poder tenir uns escolars més preparats que ningú altre per un futur competitiu. Els demano que no els neguin l’entrada i el coneixement que significa el català i el seu món.

I, finalment, als professionals. Professors i professores que fa més de trenta anys que batallen per un model d’escola catalana integrador, i del qual la immersió lingüística és la pedra angular. Els professionals d’aquest país, si per una cosa han destacat és pel compromís. Avui, Catalunya no seria igual si els nostres escolars del nord, del sud, del centre… no tinguessin les mateixes competències lingüístiques, doncs, seríem un país diferent, certament dual.

A aquests professionals -als quals hem traspassat bona part de responsabilitat de la transmissió de la llengua catalana-, com a primer sindicat de l’ensenyament de Catalunya que és la FETE-UGT de Catalunya, cal dir-los que no estan sols. I davant sentències com aquesta, serem al seu  costat . És, en aquest sentit, que ja estem treballant en la cobertura jurídica que hauríem de garantir en el cas que només tinguem una sortida: la insubmissió a la sentència.