(El Temps)

Josep Maria Àlvarez és secretari general de la UGT de Catalunya. Defensa que els sindicats són l’interlocutor amb les administracions que ha designat la societat i confia que el PP acabarà suavitzant la reforma laboral.

Quin balanç en feu, de l’aturada general, les manifestacions del 29M i la resposta de la societat, al marge del ball de xifres d’incidència i participació al carrer?
—Va ser una jornada que va combinar una aturada laboral important amb una plantada massiva de la ciutadania. No tan sols als polígons i fàbriques, sinó d’una manera molt especial amb implicació dels barris, les associacions de veïns, els joves i molts altres col·lectius, perquè el conjunt de la societat va voler dir prou a les retallades laborals i socials. I aquesta combinació va fer que la convocatòria tingués tant d’èxit.
—Us heu mostrat optimista amb la possibilitat que l’executiu espanyol i les patronals es facin enrere en alguns aspectes clau de la reforma laboral, perquè, a parer vostre, no podran suportar la pressió social. Però el PP ha deixat clar que no té cap intenció de rectificar.
—Aquesta jornada de protesta serà útil per tres raons. Perquè els governs del PP sempre han acabat fent rectificacions, però ara encara han de pair-ho. I ho entenc, perquè la plantofada democràtica ha estat tan forta que en tres mesos que fa que són al govern ara veuen que tot se’ls ha esvaït. En aquest sentit, hauran de fer rectificacions. En segon lloc, no és veritat que Madrid no pugui fer modificacions perquè Europa li ho impedeix, i la patronal espanyola també hauria de fer un gest, perquè hi ha marge. I finalment, sóc optimista perquè aquest poble s’ha posat a caminar, i quan un poble es posa a caminar és imparable.
—En quins aspectes es pot millorar la reforma laboral?
—Es pot fer una reforma que tingui en compte les necessitats de flexibilitzar les empreses i la feina, però que garanteixi que no sigui l’empresari qui tingui sempre la darrera paraula. En aquest sentit, es poden introduir reformes que ajudaran a fer que la reforma del mercat de treball no ens apropi a l’Àfrica i ens permeti de continuar competint, no a base de salaris més baixos i condicions de treball més precàries, sinó amb la millora de la productivitat la utilització de la tecnologia i el valor afegit dels productes.
—Al Principat, les manifestacions incloïen consignes contra les retallades aplicades per la Generalitat. Penseu que el govern català ha rebut un missatge nítid de la ciutadania?
—CiU té moltes antenes, està molt implicada dins la societat civil catalana, i estic convençut que ha rebut el missatge. Confiem que el portaveu de CiU a Madrid, el senyor Duran i Lleida, canviï el seu pensament si vol continuar representant dignament els interessos de la majoria dels catalans i les catalanes.
—Si el govern espanyol no mou fitxa, penseu que aquesta pressió social i la preocupació generalitzada dels ciutadans pot acabar desembocant en un conflicte més acarnissat, com ja ha passat a Grècia?
—Els sindicats tenim un compromís amb tota la societat, i és evident que no s’ha acabat amb aquesta vaga general. Hi ha molta gent que ha vingut a les manifestacions, tot i que és crítica amb les organitzacions sindicals, però hi ha vingut perquè sap que el canal som els sindicats, i no els podem defraudar. El conflicte continua, i sobretot és latent a les empreses. Els empresaris patiran aquesta política governamental que no els ajuda gens, al contrari, els perjudica molt. Crec que si el govern espanyol no es fa enrere, la lluita continuarà. Els sindicats ja hem creat les condicions socials, però calen les condicions polítiques perquè aquesta reforma sigui derogada un dia o un altre.
—També hi ha hagut ciutadans que han criticat l’actuació d’alguns piquets informatius, que han vulnerat el dret de treballar amb actituds coercitives. Certament, han estat una minoria que, a més, no té a veure amb els aldarulls d’un col·lectiu de violents no vinculats als sindicats. Penseu que la figura del piquet informatiu s’ha de revisar?
—Tothom ha de revisar de manera permanent les seves actuacions, però, si us dic la veritat, em fa l’efecte que en aquesta vaga el veritable piquet ha estat el piquet empresarial, que ha coaccionat molts treballadors que volien fer vaga i no n’han pogut fer. El propi piquet de la situació de crisi en què vivim ha impedit que moltes persones s’hagin sumat a la vaga, perquè paguen una hipoteca, i resulten molt penalitzats. Sigui com sigui, el que passa aquí no és diferent del que passa a la gran Alemanya, als països nòrdics o a la Gran Bretanya. A tot arreu hi ha piquets que ajuden la gent que es troba coaccionada pel seu empresari.
—Entre ajudar el treballador i informar-lo a exercir la violència hi ha una diferència substancial.
—Si s’ha exercit la violència física, hi sobra. No hi ha cap necessitat de fer això, perquè la gent està plenament conscienciada i, si no ho està, la nostra feina és treballar més intensament amb la societat en aquest sentit. Aquesta vegada, l’argument dels piquets violents no es podrà utilitzar per a deslegitimar la protesta, perquè el milió llarg de persones que van sortir al carrer a Catalunya, no només a les capitals sinó a moltes altres ciutats, hi eren per la seva voluntat, ningú no hi anava amenaçat.
—Els sindicats i la societat en general han començat a mobilitzar-se tard, arran de determinades polítiques de les administracions que no anaven en la direcció de la justícia social? Els sindicats van guardar silenci quan Rodríguez Zapatero va implantar els 400 euros a totes les rendes que tributaven IRPF, amb l’argument que hi havia un excedent.
—Mai no se sap, si hem sortit tard, però una cosa és segura: ara l’hem encertada plenament. Hi havia gent a UGT que no sabia si havíem de fer la vaga general ara o esperar una mica, perquè potser es cremaven els cartutxos massa aviat. En tot cas, ho hem fet tan bé com hem pogut, i si ens hem equivocat doncs mirarem de rectificar. El fet important és el moment que vivim ara i la necessitat de mantenir aquesta lluita. La societat ens ha donat un marge ampli de confiança perquè n’està tipa, de tantes retallades i de perdre drets. A més, les administracions s’han inventat una història que els funcionaris van per una banda, els estudiants per una altra i que tothom va dividit. Doncs tot això ha quedat demostrat que és fals. Les manifestacions de dijous passat evidenciaven la unitat de la societat civil catalana. La ciutadania comença a ser plenament conscient que el terme esclavatge ja no és una paraula desfasada: o aturem aquesta reforma o l’esclavatge s’instal·larà a les empreses.

Han passat 18 dies des que els sindicats majoritaris, la UGT i CCOO, vàrem enviar al president del govern central, Mariano Rajoy, una carta en què li proposàvem obrir un procés de negociació per a modificar la reforma laboral que va entrar en vigor a mitjans del mes de febrer. No hem rebut cap resposta. Tot un símptoma del profund menyspreu que el nou govern del Partit Popular té de la representació dels treballadors i les treballadores. Podem recordar la tira de principis democràtics i constitucionals que Rajoy ha ignorat abans d’impulsar legalment la seva reforma, però semblaria que el problema han estat les formes. I no és així, les formes del govern Popular són repudiables des de qualsevol punt de vista. Aquesta qüestió, però, passa a un segon terme si tenim en compte que el seu contingut suposa l’agressió més brutal que hem patit els treballadors en tots els anys de democràcia i llibertats al nostre país. Però la cosa pren un caire dramàtic quan el Govern central parla per dir que ningú no esperi que la reforma laboral crearà ocupació. De fet, les previsions ministerials anuncien que l’atur arribarà als sis milions de persones durant el 2012. I doncs? Perquè cal donar aquest cop mortal a les relacions laborals al nostre país? Cal generar més incertesa en la nostra economia? Perquè empenyen el món del treball cap al terreny de la conflictivitat i la judicialització? Queda clar que és una reforma ideològica que només pretén establir ben clarament la frontera entre els qui manen i els qui són manats. Els sindicats ens hi oposarem amb tota la força, sabent que la immensa majoria dels treballadors i les treballadores d’aquest país rebutgen aquestes noves regles del joc. Ho farem amb la contundència de la vaga general que hem convocat per al dia 29 de març. No ens han deixat cap altre camí. De la senda de destrucció de drets, del canvi radicalment negatiu que viurà la nostra societat i del que pugui venir a partir d’ara -que s’obre definitivament l’escletxa social-, només seran responsables els qui amb el seu vot han donat llum verda a una reforma laboral que s’ho carregarà tot.

És una pena, però mai no pensem en la bona qualitat de l’atenció que rebem dels professionals de molts serveis fins que ho comprovem en carn pròpia. I reconec que també em passa a mi.

Aquests dies he hagut d’anar a la mútua laboral de la meva empresa per a fer rehabilitació a causa d’una forta tendinitis a l’espatlla i, sincerament ha estat una gran i constructiva sorpresa.

Per sort, mai abans havia tingut la necessitat d’anar-hi i vaig veure com els professionals d’atenció, els fisioterapeutes i els auxiliars contribuïen a generar un clima de cordialitat, confiança, i fins i tot de solidaritat entre els pacients que arribem allà amb dolences, amb disgust i una mica d’incertesa, que és realment lloable.

És aquella gent que fa que les coses semblin fàcils, perquè s’impliquen a fons, perquè ho fan amb actitud positiva i perquè creuen en el que fan. És gent com en Juanjo, fisioterapeuta i delegat sindical a l’empresa, dues dedicacions absolutament complementàries i que responen al mateix compromís amb el benestar de les persones.

Parlo d’uns enormes professionals que afronten situacions complexes que resolen amb empatia, psicologia, grans dosis de bon humor i sobretot amb vocació i esperit de servei a cabassos. I no cal dir que les seves condicions laborals no són especialment bones, de fet se’ls van aplicar les mateixes retallades salarials que al personal sanitari públic.

Són uns treballadors I treballadores dels quals no se’n parla mai i cal reconèixer la seva tasca professional i la seva qualitat humana. De ben segur que és així com fan que els pacients visquem el pas per la rehabilitació d’una manera més lleugera i terapèuticament més profitosa.

Aquest és el seu gran valor afegit, del qual se’n beneficien els usuaris, però també les empreses, no ho hem d’oblidar. Per aquests motius convé dir-ho, perquè és la millor gent la que fa possible els millors serveis.

Feia temps que sonava que un macrocomplexe de joc podria instal•lar-se a Espanya. Però la pròpia dimensió del projecte i les comparacions amb Las Vegas posaven en dubte la seva versemblança. Tot plegat semblava més una broma que no pas una possibilitat certa. Doncs poc a poc la broma s’ha anat obrint camí fins arribar en cotxe a les portes del Palau de la Generalitat.

L’inversor nordamericà Sheldon Adelson, sens dubte coneixedor de les estretors econòmiques que estan passant les administracions públiques espanyoles i catalanes, així com les dramàtiques xifres de l’atur al nostre país, arriba oferint el manà dels seus diners i amb 200.000 llocs de treball com a promesa. I a canvi -perquè res no és gratis en aquesta vida- demana molt més que un tractament fiscal d’amic. Demana exactament que es creï un limbo legal ajustat a les necessitats d’aquesta empresa.

Un vestit a mida que significaria modificar la legislació en matèria de blanqueig de capitals, la llei del tabac, la llei d’enjudiciament civil, permetre l’accés al recinte de menors i ludòpates i, és clar, una exempció de pagar impostos locals, autonòmics i estatals durant dos anys, així com oblidar-se de contribuir a la Seguretat Social durant el mateix període. Semblava una broma, però no ho és.

El més preocupant no és que algú pugui posar aquestes condicions, sinó que les nostres institucions valorin la possibilitat d’accedir-hi. No és simplement una qüestió de marc legal i igualtat davant la llei. És molt més que això, deixant clar que això ja és prou important. La veritable qüestió té a veure amb el nostre model econòmic.

Acceptar aquesta inversió seria com vincular radicalment la creació de riquesa al nostre país a un disseny d’Espanya com el balneari del sud d’Europa. Hem de seguir aquest guió que marquen uns altres. La indústria del turisme és molt important, però no podem fiar-ho absolutament tot al sector serveis, i menys si en penyora hem d’entregar els nostres avenços en matèria laboral, legal i social o generar un greuge entre empresaris que compleixen la llei i els que no ho fan. Tot plegat, ha deixat de ser un projecte estrambòtic per esdevenir una amenaça real sobre un model de creixement econòmic basat en l’economia productiva